Vaig néixer el 1930 a l'Albi, un petit poble de Lleida, a la comarca de Les Garrigues, sis anys abans de que comencés la Guerra Civil. Al meu DNI hi posa Francisca, però sempre m'han dit Paquita, i, també, la data de naixement és diferent a la de la partida de naixement. En aquells temps les coses anaven com anaven. Tres anys després va néixer la meva germana.
Fins als deu anys vaig anar a l'escola del poble, on hi havia una classe pels nens i una per les nenes. Va ser en temps de guerra i a l'hivern haviem de portar, cada dia, un tronc de llenya per l'estufa. Amb la meva àvia i la meva germana ens feien anar a dormir a una barraca al tròs, per por de les bombes. Dormiem a terra. Els meus pares eren molt religiosos i cada nit, després de sopar, resàvem el rosari. També eren molt estrictes amb la disciplina i el vestir. A les nou en punt s'havia de sopar i no toleraven que ens pintessim els llavis.
Quan va començar la guerra tenia sis anys i va ser molt dura per la famíla. Recordo que un grup d'anaquistes del poble anava registrant les cases, cridant "viva la república" i s'emportaven als homes per anar a cremar l'església del poble. El meu pare s'hi va resisitr, però se'l van endur per la força i, en marxar, em va fer un petò i em va dir que potser no ens tornariem a veure. El pare va tornar i va estar amagat tota la guerra en un amagatall sota una màquina de cosir. Nosaltres teniem prohibit dir a ningú que sabiem on era. Un germà del meu avi, que era sacerdot i familiar del cardenal Vidal i Barraquer, també el van agafar, a Tarragona, i el van assassinar. Mai hem sabut on és enterrat. El 2013 l'Església el va declarar beat.
" Amb la meva àvia i la meva germana ens feien anar a dormir a una barraca
al tròs, per por de les bombes. Dormiem a terra
En acabar la guerra, les tropes italianes van entrar al poble i la Guardia Civil se'n van endur als republicans per afusellar-los. El meu pare va sortir al carrer per dir-los que eren bona gent i també se'l vàren emportar, però el seu germà, que havia tornat del front amb els "nacionals", ho va impedir. El germà petit del meu pare el van cridar al servei militar en acabar la guerra, a Cuenca, i al poc temps es va fer una ferida en un braç, que se li va gangrenar i va morir. Sense dir res a la familia el van tirar a una fosa comuna. El meu pare i el seu germà, en saber-ho el van anar a buscar i per poder-lo desenterrar van haver de donar una botella de conyac al guardiá. Avui reposa a l'Albi, al costat dels seus.
Als deu anys, acabada l'escola primària, i després ja de la guerra, vaig fer l'ingrés al batxillerat i em van portar interna a les carmelites de Tarragona per fer-lo. M'enyorava molt i als dos anys els meus pares es van traslladar a viure a Tarragona, amb la meva germana. Vaig acabar el batxillerat, vaig fer l'examen d'Estat, i vaig començar la carrera de Magisteri.
Un lloc que em fa sentir bé: les estades a l'Albi
Una festa que em duu bons records: la Festa Major de l'Albi
Una afició per al temps lliure: llegir, i ara jugar a les sopes de lletres
Una cançó que m'agrada escoltar: la mare, de Dyango
Una pel·lícula: La vida es bella
Als tres anys i als disset, després de l'examen d'Estat
En què has ocupat la teva vida?
Als 20 anys vaig començar a fer de mestra, a Sant Cugat, en una escola de monges franciscanes, però a l'any següent em vàren traslladar a Barcelona, on m'oferien allotjament. Allí hi vaig estar uns quinze d'anys. Els caps de setmana me n'anava a casa dels pares. a l'Albi. El viatge en tren durava més de cinc o sis hores!.
A mi m'agradava molt ballar i en una Festa Major del poble vaig conèixer un noi, que venia de Vilassar, amb qui, després d'un temps, m'hi vaig casar. Tenia 34 anys i vàrem anar a viure a Vilassar, on ell tenia el negoci. Vaig tenir dos fills, un noi i una noia, i els primers anys vaig donar classes particulars a casa, fins que va sortir una plaça municipal, a la que vaig concursar, i vaig guanyar. Allí hi vaig estar fins que, el 1995, em vaig jubilar. L’any 2009, després de 45 anys compartint la vida amb el meu marit, vaig quedar vídua.
Com has viscut els canvis socials i culturals?
Els darrers cinquanta anys, la societat ha canviat profundament, tant pel que fa al dia a dia com a les relacions socials. Recordo quan a casa no hi havia aigua corrent i les dones havien d'anar a rentar a uns saferigs públics. Els rentadors de l'Albi van permetre que les dones passessin de rentar agenollades al riu a fer-ho dretes i sota a cobert. Els tres espais es destinaven a cada procés de rentada o tipus de roba, des de la primera -que seria la central- on es rentava la roba generalment blanca amb el sabó fet a casa, per passar a una segona fase per esbandir-la a la pica més propera a la font que rebia l'aigua neta. El tercer espai -el més allunyat de la font- es destinava a rentar la llana o la roba dels malalts o difunts ja que l'aigua utilitzada ja no es reaprofitava com en els dos espais anteriors.
Més enllà d'aquests fets, hem guanyat llibertat, igualtat i noves oportunitats. Les dones han pogut accedir més plenament als estudis i al món laboral, tot i que jo mai vaig tenir cap problema en aquest sentit. Les famílies també han canviat, i la manera de relacionar-nos és avui més oberta i diversa. Als meus pares els tractava de vostè i els meus fills sempre m'han tutejat. També els avenços científics i tecnològics han millorat molts aspectes de la nostra vida i ens han permès estar més comunicats. Però aquests canvis també han comportat algunes pèrdues. La vida s’ha tornat més ràpida i, de vegades, més individualista. Abans hi havia més relació entre veïns i una convivència més propera entre generacions. Els avis tenien un paper important dins la família i transmetien experiències i coneixements que avui, en alguns casos, no se'ls hi dona importància i es van perdent. Tinc la sensació que avui hi ha més manca de respecte, en general, i que aquesta falta es fa especialment evident envers les persones grans.
La tecnologia ens facilita moltes coses, però també pot allunyar-nos del contacte personal. Potser el repte és saber avançar sense perdre els valors que ens han ajudat a conviure: el respecte, la solidaritat, l’esforç, la família i la cura dels altres.
Per a una persona gran, Internet pot ser molt més que una eina tecnològica: pot convertir-se en una finestra oberta al món. Quan amb els anys es redueixen els desplaçaments, les activitats o les relacions socials, Internet permet continuar connectada amb allò que passa al teu voltant. A través de l’ordinador, la tauleta o el mòbil pots llegir les notícies, consultar informació, escoltar música, veure fotografies, seguir activitats culturals o aprendre coses noves, sense necessitat d'anar gaire lluny. En tot cas. la tecnologia no hauria de substituir el contacte humà.
" Per a una persona gran, Internet pot ser molt més que una eina tecnològica: pot convertir-se en una finestra oberta al món
.jpg)
Safareig públic de l'Albi
Què creus que era millor anys enrere?
Vull posar l'accent en una sola cosa. Abans, tenir cura de les persones grans formava part de la vida familiar. Quan els avis ja no podien treballar o necessitaven ajuda, acostumaven a quedar-se a casa. Vivien amb els fills, amb els nets o molt a prop, i sempre hi havia algú que els podia acompanyar, preparar el menjar o simplement seure al seu costat.
Avui, la vida ha canviat molt. Les cases són més petites, els fills treballen, les famílies viuen lluny i el ritme de vida és molt més accelerat. Quan una persona gran necessita moltes atencions, sovint es considera que la millor solució és portar-la a una residència. En molts casos, és una opció necessària, però també per comoditat i manca de compromís. Hauríem de ser conscients de l’impacte emocional que aquesta decisió pot comportar a la persona gran.
Per a una persona gran, deixar la seva casa, les seves coses, els seus costums i l’entorn on ha viscut durant molts anys pot significar una pèrdua molt important. Pot sentir solitud, tristesa o la sensació d’haver deixat de ser necessària. Per això, més enllà de garantir-li una bona atenció, hauríem de procurar que continuï sentint-se estimada, escoltada i part de la família.
" Per a una persona gran, deixar la seva casa i l’entorn on ha viscut durant molts anys, per anar a una residència, pot significar una pèrdua molt important
El meu poble: L'Albi (Lleida)
I ara què?
Si hagués de donar alguns consells als joves d’avui, els diria que aprofitin la vida amb il·lusió, però sense oblidar mai d’on venen ni les persones que els han ajudat a arribar fins aquí. La família, i especialment els pares i els avis, són una font d’experiència que sovint no sabem valorar fins que passa el temps.
Els animaria a estudiar, a tenir curiositat i a aprendre cada dia, però també a treballar amb constància i perseverança. No tot serà fàcil, i trobaran moments de dubte, de fracàs o de decepció. En aquests moments és important no rendir-se, aprendre dels errors i tornar a començar. La vida també ens ensenya que les coses que realment valen la pena requereixen esforç.
Els diria que siguin humils, que escoltin els altres i que tractin tothom amb respecte, independentment de la seva edat o condició. Que no tinguin por de canviar ni d’aprendre de les noves generacions, però que tampoc menyspreïn els coneixements que provenen del passat.
I, sobretot, que estimin. Que cuidin la família, els amics i les persones que tenen al costat. Perquè, quan passen els anys, allò que queda no són tant les coses materials com l’estimació que hem donat i rebut.
" Als joves els diria que aprofitin la vida amb il·lusió, però sense oblidar mai d’on venen ni les persones que els han ajudat a arribar fins aquí
La mare, de Dyango
La vida es bella
