s.jpg)
Em dic Montse —segons el DNI, Mª Montserrat— i vaig néixer just començar la segona meitat del segle XX. Si bé vaig néixer a Barcelona, perquè és on vivien en aquell moment els meus pares, al cap de poc, ens vàrem traslladar a un poblet de la província de Tarragona. Soc bessona amb un noi, i tant per la feina que podíem donar com per raons de tipus econòmic, els pares van considerar que estaríem millor a prop dels meus avis materns. Tinc molts bons records d’aquells anys, de casa, dels amics, de l’entorn rural i també de l’escola. Tot era molt senzill, però ho gaudíem molt.
A principi dels anys seixanta vàrem tornar a viure a Barcelona, a Sant Andreu, un barri que estimo molt i que té molta vida associativa i participativa, i on vivim encara tres dels meus germans. Em vaig casar a vint-i-dos anys. En aquells moments, si no et casaves, era complicat anar a viure a fora de casa els pares. Tinc una filla i una neta.
Un lloc que em fa sentir bé: la Cerdanya
Una festa que em duu bons records: el dia de Reis
Una afició per al temps lliure: el teatre
Una cançó que m'agrada escoltar: Qualsevol nit pot sortir el sol, de Jaume Sisa
Una pel·lícula: Eva al desnudo
En què has ocupat la teva vida?
Als 10 anys, abans que tornéssim a Barcelona i per millorar la possibilitat d’estudiar, em van internar a un col·legi de les Dominiques, on hi havia una tia-àvia meva que feia de monja. Vaig continuar estudiant al mateix col·legi fins als quinze anys. Com que no era a tocar de Barcelona, i llavors no era fàcil fer els desplaçaments, només venia a casa dels pares pels períodes de vacances, i ells venien a veure'm de tant en tant els caps de setmana. Allà vaig fer els estudis de primària, i després de Comerç, una alternativa al batxillerat que estava encaminada a entrar aviat al món laboral, no pas a la universitat.
Acabant l'escola
Vaig començar a treballar a setze anys, amb feines d’administració en oficines, gairebé sempre d’empreses grans. Bo i treballant, vaig fer el Batxillerat elemental en horari nocturn, i sovint altres formacions que em van permetre anar canviant i millorant en el camp laboral. Personalment, crec que en “la nostra” època el món laboral era més fàcil, en relació amb el fet de trobar i canviar fàcilment de lloc de treball. Crec que hi havia més sentit de la responsabilitat i dedicació a la feina. No ens queien els anells per començar des de baix i dedicar hores i esforços per millorar. La feina era una qüestió important, perquè havies de procurar-te els ingressos necessaris per cobrir les teves despeses. Les coses no queien del cel, ni tampoc de casa dels pares.
Com has viscut els canvis socials i culturals?
Crec que la nostra generació, a cavall entre els segles XX i XXI, ha estat afortunada pel que fa als canvis que s’han produït. Ja d’adolescents, vàrem poder gaudir d'entitats i centres associatius on, sense grans despeses, podíem relacionar-nos, treballar amb esplais, colònies per als nens del barri, fer sessions de cine fòrum i també crear les típiques “colles” d’amics i sovint noviets, amb els que gaudíem fent esport, excursions i més endavant sortides o estades de cap de setmana a la muntanya. També, sobretot a partir de la transició, vàrem poder gaudir de més oferta cultural, sobre tot teatre, concerts, festivals de tota mena. No tinc la sensació d’haver tingut limitacions pel fet de ser dona.
" Les converses cara a cara no s’haurien de perdre mai
Què creus que era millor anys enrere?
La diferència pel que fa a valors amb relació a fa cinquanta anys, està sobretot en la manera de relacionar-nos. Crec que hi havia molta més comunicació i solidaritat. Tot era més comunitari i menys personalista. Trobo que no s’haurien de perdre mai les converses cara a cara i la comunicació presencial, el fet de prendre un cafè i fer-la petar. Això s’està perdent. Ara tots tirem de maquinetes i de correus electrònics, que tot i ser un gran invent, ens fan anar massa de pressa i perdre aspectes positius de la vida en comunitat.
Una sortida de marxa nòrdica amb la colla
Ara que disposo de més temps i mentre sigui possible, una de les activitats que més gaudeixo és la marxa nòrdica, en una sortida setmanal que organitza l’Agrupació de Muntanya del meu barri. Els recorreguts són pels voltants de Barcelona —Collserola, Maresme, Montjuïc, Vallés..— i acostumem a fer sortides d’entre 10 i 15 km. I ho gaudeixo tant pel fet de freqüentar la natura i descobrir “racons” que no coneixia, com per la riquesa de relacions i comunicació amb altres persones que comporta participar en una activitat col·lectiva.
I ara què?
Al cap del temps, quan ja tens una colla d’anys, t’adones que hi ha molts llocs on has estat bé, on has gaudit i on has compartit experiències i vivències importants. M’agrada especialment la Cerdanya, on vam començar a anar de molt joves —a finals dels seixanta i principis dels setanta—, organitzant colònies d’estiu per la canalla del barri. Ara hi vaig sovint, ja que hi viu una part de la meva família més propera.
" No he estat ambiciosa;
per a mi el més valuós han estat sempre les coses no materials
Estic contenta del que he viscut. Crec que no canviaria pràcticament res del que he fet. He viscut bastant d’acord amb el que sempre he volgut fer, i gaudint del que he tingut en cada moment. No he estat ambiciosa. Per a mi el més valuós han estat sempre les coses no materials. Estar a prop de la família, dels amics, dels companys de feina, gaudir del que tens a l’abast. Compartir i valorar la vida que, com tots sabem, et fa passar estones de tot, de vegades bones i altres no tant. Per a mi, fer-me gran està representant continuar gaudint de tot el que pugui en cada moment, reflexionant sobre les coses que potser no he fet prou bé al llarg del camí, i procurant rectificar-les i arreglar-les si puc.
Qualsevol nit pot sortir el sol | Jaume Sisa
Eva al desnudo | Joseph L. Mankiewicz
