Em dic Dolors. Vaig néixer a Barcelona el 1938, per tant, en temps de guerra. Amb la mare i les tres germanes més grans vàrem viure a casa la iaia. El meu pare era metge, i va participar en campanya com a capità metge. Va ser empresonat en acabar la guerra, i el 1940, un cop alliberat i rehabilitat, va ser destinat a Esparreguera. Allà vam anar a viure tota la família, i allà vaig créixer. Sempre amb la presència de l'estimada muntanya de Montserrat. Als 9 anys, la mare em va matricular a l'institut Verdaguer com a alumne lliure. A final de curs havíem d'examinar-nos de totes les assignatures en un dia. Com que al poble no hi havia ensenyament de batxillerat, vaig estudiar a casa els primers quatre cursos. Jo m'ho explicava, jo ho entenia, i estudiava lliurement al jardí, enfilada a la prunera, que m'agradava molt. El batxillerat superior i el preuniversitari ja el vaig fer a Barcelona.
Un lloc que em fa sentir bé : les trobades de tota la família a Esparreguera
Una festa que em porta bons records: la celebració del meu aniversari amb fills i nets en una casa rural
Una afició per al temps lliure: escoltar música i fer puntes de frivolité
Una cançó que m'agrada escoltar: Silencio en la noche, cantada per Carlos Gardel
Una pel·lícula: Crescendo
Després del 1r any de carrera haviem de fer el "servicio social", que era de tot, menys social
En què has ocupat la teva vida?
En acabar el preuniversitari pensava estudiar medicina, però la mare volia que fos bibliotecària com ella. Jo vaig decidir fer ciències químiques, i vaig disgustar pare i mare. Vaig treballar com a química dos anys en el laboratori de l'empresa Houghton. Em vaig casar, i quan ja tenia quatre fills, vaig tornar al món laboral, però en aquesta ocasió a l'ensenyament secundari. A Esparreguera, als anys seixanta era l'única persona llicenciada en ciències, i amb la meva companya Núria —que era l'única llicenciada en lletres— vam iniciar, a iniciativa de dues eixerides monges dominiques, l'anomenat CLA, el Colegio Libre Adoptado por el Estado. El Estado pagava els dos llicenciats com a interins. Vaig estar-hi 10 cursos, fins que vaig fer oposicions i vaig obtenir plaça a l'institut Arraona, entre Terrassa i Sabadell. Després de 6 cursos i en tenir suficients punts, vaig aconseguir plaça al Menéndez y Pelayo, just al davant de casa. Va ser un premi. Els últims 10 cursos de vida activa vaig treballar a la Delegació d'Ensenyament de Barcelona. Reconec que he tingut molta sort en totes les meves feines.
"Als anys seixanta era
l'única persona llicenciada en ciències a Esparreguera
Com has viscut els canvis socials i culturals?
Al llarg de la meva vida he viscut nombrosos canvis socials i culturals que han transformat profundament la manera com ens relacionem i entenem el món. Els canvis culturals els percebo com a molt positius: han contribuït a obrir les ments, a valorar la diversitat i a fomentar el respecte per les diferents identitats i tradicions. En definitiva, han afavorit una societat més respectuosa amb les diferents formes de pensar i de viure. Per contra, els canvis socials, tot i ser evidents en alguns àmbits, els considero encara insuficients. Encara hi ha desigualtats de gènere, econòmiques i socials que limiten el progrés real i equitatiu de la societat. Falta un compromís més profund per garantir la justícia social, la inclusió i la igualtat d’oportunitats per a tothom. Per això crec que la transformació social continua sent una assignatura pendent.
" Els canvis culturals els percebo com a molt positius,
però els canvis socials encara són insuficients
Què creus que era millor anys enrere?
En temps de postguerra, una postguerra molt llarga, les meves germanes grans i les noies en general feien labors. Algunes estudiaven música, les que podien estudiaven a Barcelona i treballaven on podien per ajudar a casa. A Esparreguera es representava La Passió, de gran tradició i reconeixement. Això facilitava que hi hagués molt interès pel teatre i activitats culturals. La meva mare, a la biblioteca, feia moltes activitats: exposicions, conferències, teatre llegit en català, concerts... M'agrada ressaltar que l'any 1969, segons consta en les actes de la biblioteca d'aquest any, impartia classes de català a tres nivells: dos per a catalanoparlants i un per a castellanoparlants. Jo, que vaig ser l'única llicenciada de la dècada dels cinquanta i seixanta, quan ara vaig a Esparreguera és molt gratificant trobar-me que molts dels meus alumnes tenen carrera i bons treballs en Universitats o són emprenedors. I molts ja són avis! Evidentment, incloc en el plural noies i nois.
.jpg)
Cada any, ens reunim tota la família en una casa rural. Les estades són úniques, perquè vivim dies plens d’alegria i tranquil·litat en un entorn natural que convida a desconnectar de la rutina i compartir moments molt especials, passejades llargues i converses que encara recordem amb afecte. Aquelles hores compartides ens fan valorar la importància de trobar-nos, de celebrar la vida i de mantenir viu l’esperit familiar. El 2010 vam anar a Castelltallat, on hi ha un observatori astronòmic. L'estada va ser única i irrepetible, i en tenim un gran record, en particular per la passejada que vam fer per la serra amb una diligència estirada per dos caballs.
I ara què?
En una llarga vida evidentment hi ha de tot. Alegries i tristors. Encerts i entrebancs. Jo puc dir que he tingut molta sort, i m'atreveixo a explicar el fet extraordinari que vaig viure. Vaig patir un vessament cerebral, i vaig caure i perdre els sentits, la consciència. Però des de la llitera, de camí cap a l'ambulància, em vaig ”veure“ sortir del meu cos i transitar per un camí molt lluminós, envoltada de pau i felicitat. És el que anomenen E P M, Experiència Propera a la Mort. No ho oblidaré, tot i que ja fa gairebé disset anys.
No sé donar consells, però crec i practico una manera de viure: dia a dia, si pot ser amb alegria, i si no, amb serenitat. Així crec que envelleixo dignament, amb l'acceptació de la mort del meu marit després de seixanta anys de vida junts, i de poder-lo cuidar durant els darrers tretze anys. Tinc la sort d'estar molt ben acompanyada i de ser estimada per fills, nets i amics. En resum, estimar —que segons Einstein és l'energia més potent—, viure amb justicia i honestedat, i sobretot, saber agrair i valorar.
Silencio en la noche | Carlos Gardel
Crecscendo | Dror Sahavi
La muntanya de Montserrat vista des d'Esparreguera
