Em dic Sara. Vaig néixer a l’Eixample de Barcelona, en una família nombrosa. Des del primer moment em vaig socialitzar, perquè tinc una germana bessona i vaig haver de compartir bressol, parc, pit de la mare i joguines. Tota la meva infantesa la recordo amb molts moments divertits i feliços, tot i les moltes limitacions que ara ens adonem que teníem. Fèiem teatre i ens disfressàvem, patinàvem pel passadís, vèiem pel·lícules de cine Nick, llegíem contes i novel·les, tocàvem instruments i cantàvem, jugàvem a comprar i vendre i muntàvem botigues imaginàries..., tot amb material reciclat. També anàvem en bicicleta, per torns, perquè al principi només en teníem una i érem tres que havíem aprés a anar-hi sense caure. Eren tems d'estretors, després de la Guerra Civil.
Un lloc que em fa sentir bé: el Parc Nacional d'Aigües Tortes
Una festa que em porta bons records: el dinar de família del dia de Sant Esteve
Una afició per al temps lliure: llegir
Una cançó que m'agrada escoltar: Em dones força, de Sergio Dalma i l’escolania de Montserrat
Una pel·lícula: Allò que el vent s'endugué
La meva germana bessona a l'esquerra, i jo a la dreta
En què has ocupat la teva vida?
A l’escola vaig ser feliç. Era una escola de monges, prou moderna per el que hi havia en aquell moment. Fins i tot fèiem molt esport, una pràctica poc corrent a les escoles d'aquell temps. Jo jugava a basquet, i recordo que l’any 1958 vam quedar subcampiones d’Espanya.
L'equip de bàsquet
Recordo la Universitat com una etapa molt estimulant. A casa es valoraven molt els estudis, i les germanes no vam tenir problemes per estudiar. Vaig estudiar Pedagogia i Filologia Romànica, però també assistia a classes d’altres facultats on havia sentit que el catedràtic era molt bo. En acabar els estudis, en aquell moment no teníem problema per trobar feina. Vaig decidir fer oposicions, i durant més de quaranta anys vaig estar lligada al món de l’educació, on sempre vaig aprendre coses, inclús el que no s’ha de fer.
El curs 1968-69 vaig disfrutar d'un permís especial per anar a Romania a estudiar el sistema educatiu del país. Va ser un any convuls, amb els fets del maig del 68, i una oportunitat única de viure en un país comunista, en plena dictadura franquista. De fet, per tenir el passaport, el meu marit i jo, els meus pares i sogres vam haver de passar un interrogatori de la policia.
També recordo amb especial emoció els barris de La Mina o del Camp de la Bota —a l'actual Fòrum—, on vaig treballar diversos anys. En aquella època eren barris marcats per la pobresa la marginalitat i la manca d'oportunitats, però amb uns veïns que perseveraven i lluitaven per construir-se un futur pròsper. Avui, quan observo les profundes transformacions que han patit aquests barris, no puc evitar sentir un punt d'emoció. Però encara que la reurbanització hagi esborrat el passat físic, la memòria col·lectiva roman.
.jpeg "Una aula d'una escola del Camp de la Bota")
Una aula d'una escola del Camp de la Bota /Una escola del barri de La Mina
I en tot aquest temps, he gaudit en veure els infants descobrint el món que els envolta, o els adolescents i joves aprenent a ser demòcrates i a utilitzar la seva llibertat. He vist pares molt compromesos, i altres totalment ofegats pels seus problemes de supervivència, gens interessats pel creixement i l'educació dels seus fills. He descobert equips de mestres fantàstics, amb una gran cultura, amb estimació pels alumnes i per la seva professió. I també, una Administració que de vegades estava més interessada a fer complir la llei que a posar-la al servei de les persones. Avui estudia molta més gent, però tinc la impressió que es fa més superficialment, amb menys rigor, més per aprovar exàmens i aconseguir títols que pel fet de saber.
Com has viscut els canvis socials i culturals?
La meva generació de dones ha viscut molts canvis i molt importants. Per exemple, en la meva època, d’una classe de quaranta noies, només quatre vam continuar estudis superiors. En aquell moment, la majoria de les noies tenien com a objectiu casar-se, formar una família i tenir fills. Una vegada casades, passaven de dependre dels pares a dependre dels marits. Fins i tot per tenir un compte corrent o per tenir passaport calia el permís de l'home. En passar de la dictadura a la democràcia van canviar moltes coses, però encara queda molt de camí per recórrer, per exemple en el repartiment de les tasques familiars de la llar, de la cura dels fills i de la gent gran, que continua descansant prioritàriament en les dones. Amb tot, la participació de la dona en la vida pública s'ha anat equiparant a la de l'home. Un altre punt ha estat la irrupció de la tecnologia en tots els ordres de la vida diària, que en alguns casos ha millorat la vida de les persones, però en altres ha creat dependència, manca de llibertat, nul·la creativitat i originalitat.
" La majoria de les noies tenien l'objectiu de casar-se i, una vegada casades,
passaven de dependre dels
pares a dependre dels marits
Què creus que era millor anys enrere?
En el tema dels valors no hem avançat gaire, més aviat el contrari. Avui hi ha més informació, però hi ha manca de pensament i de referents interessants. Estem immersos en una societat de consum, hi ha més desigualtats, i com sempre, les més perjudicades són les dones. El fet de tenir més llibertat per treballar suposa que sovint has de fer dues feines, la feina professional i la de tenir cura de la família. Crec que s’haurien de treballar més els valors de la solidaritat, de compartir, de la justícia distributiva de tasques i responsabilitats, i del respecte per a tots els membres de la família, de la feina o del veïnat.
Tot és més transitori, des dels béns de consum, que sovint neixen amb una obsolescència programada que en limita deliberadament la durabilitat, fins a les relacions personals, cada vegada més virtuals que presencials. Vivim en una societat marcada per la immediatesa, on allò que avui sembla essencial demà pot perdre tot el seu valor. Les modes canvien amb una velocitat vertiginosa i les persones, immerses en la cultura de la novetat constant, tendeixen a substituir més que a mantenir o reparar. Aquesta fragilitat generalitzada afecta també els vincles humans, que sovint es tornen superficials i efímers.
"Tot és més transitori, des dels béns de consum
fins a les relacions personals
M’agrada la muntanya, m’agraden les flors, m’agrada el blau del cel i de l’aigua. Aquest paisatge és del Parc Nacional d'Aigües Tortes, on vaig venir de petita i des de fa més de seixanta anys hi vinc sovint cada any. Tot ell em suggereix pau, harmonia, lligam amb la meva terra, esforç, coratge i necessitat de cuidar-la. No em cansaria de veure’l, tant a l’estiu com a l’hivern, quan la neu el cobreix, l’aigua del llac es glaça i les valls s'omplen de quietud i soledat.
I ara què?
Em considero una persona afortunada, per la família que he tingut, per la formació que he rebut, pel treball que he exercit, pels amics i companys amb qui he conviscut, i per la llibertat de què he gaudit. Però soc conscient que això no és una cosa habitual, i per això em sento amb la responsabilitat i el deure de treballar perquè aquesta realitat privilegiada que he viscut es faci extensiva i cada vegada més real a totes les dones de la meva generació i de les generacions que han de venir. Desitjo que la dona del futur sigui conscient de la seva vàlua, que sigui ella mateixa, que es formi permanentment, que aprengui a estimar, a agrair, a compartir, a ser resilient i lluitadora davant les dificultats, i que sàpiga viure la seva vida com un servei, utilitzant les seves fortaleses i qualitats.
Em dones força.
Allò que el vent s'endugué
ab.jpg "El curs 1968-69 vaig disfrutar d'un permís especial per anar a Romania a estudiar el sistema educatiu del país. Va ser una oportunitat única de viure en un país comunista, en plena dictadura franquista.")
Passejant per Brasov (Romania), febrer de 1968
