Em dic Pilar, i vaig néixer a Ciutadella (Menorca), l'any 1937, en plena Guerra Civil. De petita diuen que preguntava molt, però ningú no responia quan demanava qui era aquell senyor vestit de militar que hi havia en un quadre penjat a l'entrada de moltes cases. Feien el distret, no en volien parlar, tothom semblava que tingués por.
En els anys quaranta, temps difícils, de gana, la meva família no va tenir problemes, perquè els avis tenien terres i ajudaven. Els meus pares eren molt diferents. No vaig viure mai com un problema que la mare, cada diumenge, ens fes anar a les quatre germanes a missa major amb ella, i que el pare mai vingués. Una vegada li vaig preguntar: per què no vens a missa? Tranquil·lament va respondre: "Saps què passa? Que jo vaig ser escolà molts anys i tinc moltes misses acumulades." Vaig pensar que era una resposta molt aclaridora. Érem quatre germanes, Les quatre admiràvem el pare, que pintava quadres de paisatges plens de llum i colors, o anava a caçar perdius. La mare era una persona generosa. Cuinava molt bé, i feia unes puntes de boixets extraordinàries. No s'enfadava quasi mai.
" A l'escola, el que es feia era obeir, escoltar i repetir
A l'escola, el que es feia era obeir, escoltar i repetir. Apreníem a llegir, a escriure i a comptar. Jo sabia el catecisme de memòria, i també la Història Sagrada. Recordo, com a anècdota, que quan havia de fer la primera comunió, les monges ens preparaven i ens deien que a la confessió prèvia s'havien de dir tots, tots els pecats. En cas d'amagar-ne algun, aniríem a l'infern, que descrivien com a terrorífic. Jo no podia dormir, rebuscant possibles pecats, fins que vaig trobar una bona solució: Si hi havia deu manaments i jo els deia tots, no me'n deixaria cap. Quan vaig anar a confessar-me els anava recitant, i el capellà semblava distret, però quan vaig arribar al sisè, que no entenia el que volia dir, vaig recitar-lo literalment del catecisme; "He deseado a la mujer de mi prójimo". El capellà va sortir cridant del confessionari, dient que la confessió era una cosa seriosa, i es va armar molt grossa!
Un lloc que em fa sentir bé: el mar
Una festa que em porta bons records: la festa de Nadal, quan hi érem tots
Una afició per al temps lliure: la música
Una cançó que m'agrada escoltar: S'estrella de s'auba
Una pel·lícula: Qué bello es vivir
Les meves germanes i una amiga, ben serioses
En què has ocupat la teva vida?
Un dia, al poble, les monges varen començar el batxillerat per a noies. Fins aleshores, sols feien el batxillerat els nois. Ens hi vàrem apuntar cinc, i vàrem fer l'examen d'ingrés a l'Institut de Maó, perquè a Ciutadella no hi havia institut. Teníem deu anys. L'examen era molt selectiu: un dictat en el qual podies fer una falta. Després, una divisió amb tres xifres al divisor i, finalment, passàvem per un tribunal que ens feia preguntes diverses. A mi m'agradava molt estudiar, però quan vaig acabar segon, les meves companyes van deixar els estudis i em vaig quedar sola estudiant tercer. Les monges no varen voler fer un curs per a una sola persona, i el meu pare, veient que jo volia estudiar com fos, ho va arreglar per anar a classe de llatí amb un capellà, a una classe de francès amb un altre, a classe de ciències amb un farmacèutic... Algunes matèries les aprenia sola, de memòria, com ara la literatura i la història. Ho vaig aprovar tot.
Fer quart a Maó és una de les coses més positives que he viscut. Érem tan pocs nois i noies que, amb un permís molt especial de Madrid, vàrem fer coeducació. Vaig descobrir que havia de parlar sempre de persones, mai d'homes i dones, perquè a les dues bandes hi havia bones amistats i mala llet. Això m'ha servit per suportar les diferències de gènere que es feien en el meu temps i que vaig viure al llarg de tots els estudis, sense fer-ne cap problema.
" Vaig descobrir que havia de parlar sempre de persones, mai d'homes i dones, perquè a les dues bandes hi havia bones amistats i mala llet
Després de quart, magisteri a Palma de Mallorca, i els estius fent els cursos de batxillerat superior, perquè jo volia anar a la universitat. El problema més gran de fer un curs a l'estiu en tres mesos no era estudiar dia i nit amb una gran varietat de professors, sinó que no vàrem trobar a Ciutadella ningú que sabés grec. Buscant, el meu pare va trobar un amic que havia estudiat per capellà a Roma, i que passava l'estiu a Es Migjorn. Un dia a la setmana agafava l'autobús que anava a Maó i baixava a Ferreries, a Ferreries agafava una bicicleta que em guardaven i anava e Es Migjorn, i allà em feien dues hores de grec. Després feia el camí de tornada. Ho explico perquè els joves vegin el que representava estudiar als anys quaranta. Acabat el batxillerat als 17 anys i ja mestra, vaig estudiar Pedagogia a la Universitat de Barcelona, i en acabar Geografia i Història. De la Universitat de principis dels anys cinquanta tinc el record de la insatisfacció d'aprendre molt poc.
Una aula de la UB als anys cinquanta
Convençuda que una bona escola per a tots els futurs ciutadans és fonamental per a la salut de la democràcia, i que una bona escola necessitava bons mestres, vaig deixar les ajudanties que tenia a la universitat i em vaig incorporar a l'escola per aprendre a ser mestra. Les dues escoles privades a on vaig treballar em van ensenyar tot el que sempre havia buscat, i des d'aquestes escoles, em vaig vincular als Moviments de Renovació Pedagògica com el de Rosa Sensat, amb molta esperança de canviar, entre tots, el sistema. L'any 1971-72 em van oferir anar a la Universitat Autònoma, de nova creació, a on he treballat en la formació del professorat fins a la meva jubilació.
Com has viscut els canvis socials i culturals?
Penso que explicant com he pogut estudiar ja queda ben clar que la societat ha canviat molt. A Ciutadella ja hi ha dos instituts, i les dones s'estan situant als més alts càrrecs acadèmics, polítics i socials. El que no ha canviat és que, per aprendre, dialogar i participar cal un esforç. Tampoc ha canviat massa el fet que tenir un marit, dues filles i un compromís amb la professió encara presenta alguns problemes de conciliació que, per sort, es van solucionant.
Què creus que era millor anys enrere?
Els valors que sempre ha defensat l'escola humanista catalana és saber pensar amb criteri i llibertat, que vol dir amb informació i racionalitat. Saber dialogar, que demana poder parlar i saber escoltar, considerant que l'opinió de l'altre pot ser tan autèntica com la teva. Això vol dir igualtat. Saber participar juntament amb els altres perquè som éssers socials i necessitem estimar i ser estimats.
I ara, què?
Envellir suposa deixar pel camí moltes persones estimades. Queden molts records, la tristesa de l'enyor i la satisfacció d'haver compartit part del camí. Penso que haver viscut molts anys afavoreix un judici fet amb cert coneixement, serenitat i benvolença. L'experiència, la reflexió i la memòria potser no et fan savi, però amplien el panorama de la pròpia reflexió. La serenitat demana pau interior, poca ansietat i acceptar que el canvi és lent, però és possible. La benvolença consisteix a deixar de carregar les culpes als altres perquè hom és capaç d'entendre la complexitat dels problemes i de la vida, i afavoreix saber oblidar els records més feixucs i poder perdonar sense angoixa els propis errors.
S'estrella de s'auba
Que bello es vivir
.jpg "Ciutadella, en anys de postguerra")
Ciutadella, en anys de postguerra
