Em dic Carme i vaig néixer el 1947 a Barcelona, a Sant Andreu del Palomar, un barri on m'hi sentia bé. Vaig ser filla única, nascuda uns anys després de la mort de la meva germana, que ens va deixar al cap de pocs dies de néixer. La foto de la meva mare amb la seva filla gran estava en un lloc ben visible a casa. Fos com fos, els meus pares estaven contents amb mi, i més aviat m’obligaven a sortir de casa i fer vida social. Recordo que quan havíem d’anar al centre dèiem que anàvem a Barcelona, tot i que en aquella època el barri de Sant Andreu ja formava part de la ciutat. Hi anàvem amb troleibús, després amb autobús i més endavant amb el metro. L’arribada del metro a la Rambla de Sant Andreu, a Fabra i Puig, coincidint amb l’obertura de la Meridiana, va ser tot un esdeveniment. Tenia la sort de tenir bona part de la família al mateix barri, i podia anar sola a casa dels avis o d’altres familiars. També recordo que m’agradava molt anar a comprar a les botigues i aprendre a pagar i a estar al cas del canvi!
Un lloc que em fa sentir bé: els seminaris organitzats per entitats vinculades a l'Educació
Una festa que em duu bons records: la celebració del 50è aniversari de casament
Una afició per al temps lliure: llegir i les trobades amb amics i familiars
Una cançó que m'agrada escoltar: Paraules d'amor, de Joan Manuel Serrat
Una pel·lícula: Romería, de Carla Simón
.jpg)
El metro arriba a Sant Andreu (1968)
En què has ocupat la teva vida?
Vaig iniciar la meva vida escolar molt aviat, en un col·legi molt a prop de casa. Als vuit anys, al meu pare el van enviar per feina a Pereira, a Colòmbia, i amb ell vam marxar tota la família. Va ser un canvi molt important per a mi. La gent d’allà estaven molt estranyats del fet que a casa parléssim català. Per ells jo era espanyola, i esperaven que ballés sevillanes i que toqués les castanyoles. Vaig descobrir que s’estudiaven coses molt diferents. Recordo que vaig acabar plorant un dia que ens parlaven dels seus herois nacionals i de com els espanyols havien estat “los enemigos de la patria”.
Vam tornar a Barcelona al cap d’un any, quan em tocava fer l'ingrés al batxillerat. A causa del meu accent en parlar castellà, les meves noves companyes de l’escola pensaven que jo era colombiana! Pel que fa a la feina, m’he dedicat sempre a l’Educació. He fet de professora de Geografia en un Institut a Barcelona. Vaig treballar en un Gabinet de Psicologia en un Centre d’Educació Especial a Terrassa. Vam muntar amb unes companyes un Gabinet de Psicologia i Recuperació a Barcelona. Més tard vaig treballar en una escola del barri de Sants, i després al Departament d’Ensenyament de la Generalitat.
" Recordo que un dia, a Colòmbia, vaig acabar plorant
en parlar-nos de com els espanyols havien estat “los enemigos de la patria”
M'agradava molt que uns pagesos amics em deixessin pujar al carro
Com has viscut els canvis socials i culturals?
Els canvis socials han estat molts. Les dificultats que jo mateixa vaig viure a Colòmbia, com a persona immigrada, avui m’ajuden a comprendre els que venen de fora. Molts d’ells en condicions socials, econòmiques i culturals molt diverses. No cal dir que alguns d’ells parlen llengües molt diferents, i sovint pateixen separacions difícils, perquè no es poden desplaçar amb altres persones de la mateixa tribu o de la pròpia família, i pateixen incerteses de moltes menes.
Crec que la tecnologia ha canviat molt les nostres maneres de fer, de relacionar-nos, d’accedir a la informació, d’estudiar, de treballar, de compartir i avançar en el coneixement. Recordo quan fèiem servir les màquines d’escriure, com les secretàries o secretaris escrivien alguns informes i havíem d’esperar fins que acabessin amb els encàrrecs anteriors. No cal dir el canvi que va suposar disposar d’ordinadors a la feina! I passar de les cartes i postals a les comunicacions via internet o WhatsApp. D’altra banda, per a mi, com a catòlica practicant, va ser molt rellevant la celebració del Concili Vaticà II. Vam viure un moment d’obertura de l’Església cap a les necessitats i els valors del món real.
Què creus que era millor anys enrere?
Va ser una molt bona fita l’entrada de les noies als estudis universitaris, i vaig tenir la sort que els meus pares m’hi van animar. Viure a Barcelona també ajudava. Vaig optar per Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona. Hi havia dos cursos comuns, i havíem de triar especialitat el tercer any. Això permetia una formació en diferents àmbits de les Humanitats. Vaig optar per Pedagogia i, posteriorment, Psicologia, estudis que m’han ajudat en la vida professional. Les classes i els apunts eren en castellà, amb les excepcions d’alguns professors que, si bé feien la classe en castellà, ens parlaven en català i ens proposaven treballs relacionats amb la geografia, la història o la tradició pedagògica de Catalunya.
Vaig viure “el Maig del 68” a la Universitat. Moviment que va anar precedit d’altres protestes organitzades per diversos sindicats, malgrat el perill del tancament de la Facultat i de la corresponent pèrdua del curs. Es van organitzar assemblees, manifestacions i vagues que a mi personalment em van comportar una reflexió i un posicionament davant de principis fonamentals com la Llibertat, la Igualtat o la Fraternitat. Avui, mirant enrere, prenc consciència que aquests valors continuen sent imprescindibles. Encara ara cal defensar-los amb determinació en un món on les desigualtats persisteixen, i on la llibertat, sovint, es veu qüestionada per noves formes de control i polarització social.
" Valors com Llibertat, Igualtat i Fraternitat continuen sent imprescindibles
Seria molt interessant que la gent conegués Empúries, a una distància molt raonable de Barcelona. No només com a jaciment arqueològic excepcional, sinó també com a testimoni viu de la nostra profunda vinculació amb el Món Clàssic i amb la Mediterrània. Visitar Empúries ens permet entendre millor els orígens de la nostra cultura, el llegat grec i romà que forma part de la nostra identitat, i el paper històric que ha tingut aquest espai com a punt de trobada i intercanvi entre pobles, idees i tradicions al llarg dels segles.
I ara què?
Faig un balanç positiu de tot el que he viscut. Em sento afortunada d’haver trobat una parella amb qui he pogut formar una família i compartir interessos, coneixements, compromisos i responsabilitats. Hem tingut dues filles i cinc netes, i hem tingut ocasió de dedicar temps a la convivència entre les diferents generacions. També m’ha resultat profitós que la vida professional del meu marit hagi sigut diferent de la meva, crec que això ens ha enriquit i ens ha ajudat a veure amb més amplitud el nostre entorn.
El futur el veig amb esperança, i també amb interrogants. Em fa il·lusió veure el camí que han seguit les filles, amb les seves responsabilitats tant familiars com professionals. També veig que el món que els toca viure és molt diferent i, de vegades, no sabem com ajudar-les. No són digitals natives, però ho han estat de molt joves, i això els ofereix noves vies per tirar endavant i per relacionar-se, però també nous reptes. D’altra banda, és cert que la salut, l’energia i la iniciativa no són les mateixes de fa uns anys. Ho veig quan ens trobem amb els joves, i també quan ho fem amb els grans. Tenim amics que ens van deixant, i els trobem a faltar.
" El futur el veig amb esperança i també amb interrogants
Paraules d'amor | Joan Manuel Serrat
Romería | Carla Simón
Una sessió plenària del Concili Vaticà II
