Em dic Carme i vaig néixer i viure en una nombrosa unitat familiar i des de petita m'han dit Mamen. No sempre era fàcil compartir el dia a dia amb un nombre tan considerable de persones: una àvia controladora que governava la casa, un pare autoritari i poc proper, una mare molt activa que aportava l’oxigen del món exterior, i que treballava en l’administració pública, en la inspecció de l’Educació. I a partir d’aquí, “els iguals”, 10 en total, que conformaven el major nombre de persones de diferents edats i tarannà, i de sexe predominantment femení.
Aquesta presentació que sembla poc engrescadora, alhora, era enriquidora, sempre passaven coses diferents i cadascú, des de la seva posició personal, les gaudia, i també era una bona opció el “sálvese quién pueda”. Tot estava organitzat de tal manera, que el fil conductor, dissenyat pels pares, servia igual per als grans que per als petits. L’estudi era inqüestionable, tant pels homes com per les dones. Els dinars i sopars eren eterns, i a hores extremes per poder fer-ho tots junts i per poder compartir amb les germanes grans les seves experiències universitàries... I al final del dia s’hi afegia —com no!— el sant rosari a l’oratori de casa. Un oratori en el que si van celebrar els batejos, primeres comunions i, fins i tot, un casament. Érem una família cristiana, apostòlica i romana, i el lema de “la família que reza unida permanece unida” era present. Amb el pas dels anys, aquesta rigidesa va anar minvant, ja que la realitat familiar canviava a mesura que les germanes i el germà gran es casaven, els pares es feien grans i també la societat anava canviant.
Un lloc que em fa sentir bé: un recorregut per l’Empordà i arribar al mar..., al cap de Creus.
Una festa que em porta bons records: fer cagar el tió
Una afició per al temps lliure: llegir, veure pel·lícules
Una cançó que m'agrada escoltar: “Al borde del mundo”, de Valèria Castro
Una pel·lícula: El Gatopardo
Nens fent cagar el Tió. Dibuix de Felip Cusachs per La Llumanera de Nova York (1874-1881)
En què has ocupat la teva vida?
El procés dels estudis que vaig realitzar va ser costós, perquè vaig seguir un camí de corbes i pendents. L’escola, religiosa. El referent de les germanes grans, estudioses i obedients. Era obvi el que s’esperava de mi, i per això va ser un contrast el que va resultar, fins al punt que em van enviar a un internat a Burgos, per veure si allà em reconduïen, sobretot en termes d’estudi. Quedava la carrera, i això era irrenunciable pels pares, i en aquest aspecte, vam arribar a un acord: estudiaria i treballaria al mateix temps per poder guanyar diners, independència i fer la meva vida. Va ser la meva mare qui em va anar a matricular de Magisteri per garantir d’aquesta forma que jo compliria el pacte. Posteriorment, vaig llicenciar-me en Història, i la meva vida professional va desenvolupar-se en l’Educació. Vaig tenir la sort de tenir aquesta mare, que donava un valor “10” a la independència econòmica de les dones. La feina, quan vaig començar, va ser fàcil d’aconseguir, en un camp que m’era conegut per les evidents connexions familiars.
Celebrant Sant Jordi a l'escola
Com has viscut els canvis socials i culturals?
Durant tots aquests anys s’ha produït una profunda evolució de la societat, que m’ha influït molt. Aquests canvis, impulsats bàsicament per la globalització, que m’han permès disposar de tota mena de productes d’arreu del món i d’accedir al progrés tecnològic, m’ha situat en un món en crisi —climàtica i de tot ordre—, que m’han confrontat amb nous reptes que he procurat assumir: reciclatge, disminuir el consum,... També ha canviat radicalment la forma de comunicar-nos i relacionar-nos. El mòbil ho ha envaït tot, fins i tot la nostra intimitat amenaçada per les trucades inhòspites... Potser un dels canvis que contrasta més amb el que vaig viure de petita son els nous models de família que s’han desenvolupat —monoparentals, LGTBI, parelles de fet...— i totes legalment constituïdes. Això junt amb l’arribada d’immigrants sobretot llatinoamericans i africans, ha fet que la nostra societat hagi canviat en maneres de viure, amb el repte de la inclusió d’aquests nouvinguts.
Què creus que era millor anys enrere?
Els valors que he anat adquirint i que he procurat transmetre als meus fills i als alumnes, estic constatant que s’estan perdent. Ens estem transformant en persones poc empàtiques amb els immigrants, i poc solidàries amb les necessitats dels altres. També poc tolerants amb el que és diferent. Existeix la justícia social? Soc honesta i he de reconèixer que està poc arrelada en la realitat que ens envolta: cada cop hi ha més rodamons i ”sense sostre” a la nostra ciutat, i suposo que és un mal endèmic que no sabem com resoldre; volem llibertat i igualtat, però no sabem què fer per aconseguir-ho. Tots aquests problemes s’estan agreujant i s’estan fent tan visibles que impossibiliten “un món feliç”. Aquests valors són irrenunciables tant ara com en les generacions anteriors, i els hem de preservar per les generacions que vindran.
Una il·lustració de la meva filla
I ara què?
El fet de fer-se gran...!!! El fet en si trobo que és una mala passada, però és clar que no es pot fer res al respecte. M’he fet gran quasi sense adonar-me’n, i he arribat a aquesta edat —que classifiquem com “tercera edat”— simplement pel fet de tenir un nombre determinat d’anys. Mirant els anys viscuts, faig una valoració positiva del que han estat i els recordo molt gratificants. Haver viscut molts anys fa que hagis viscut moltes experiències diferents, millors unes que altres, sempre amb una visió constructiva i valorant-ne la part positiva. Haver aconseguit moltes de les fites importants, sense renúncia a les meves idees, només em fa pensar que he estat una persona afortunada.
La meva actitud en la vida professional ha estat passar desapercebuda en la meva gestió com a directora d'escola i aconseguir un bon clima de treball en el qual els alumnes fossin els més beneficiats. En l’àmbit personal, l’educació dels meus dos fills ha estat una tasca volguda i gratificant, i m’he sentit realitzada com a mare. Un és fotògraf, l'altra és il·lustradora, i ho fa molt bé. Tinc edat per ser àvia, però no tinc gens de pressa per ser-ho. Recomano a totes les generacions, que gaudeixin de tot i al màxim possible, sense renunciar als seus principis ni als seus valors com a persones.
Al borde del mundo
El Gatopardo
Una passejada fins al Cap de Creus
