El meu nom és Maribel. Vaig néixer a Santa Oliva, al costat del Vendrell, on vaig viure fins que em vaig casar. Soc la petita de tres germans, i recordo que el meu avi, de tant en tant, portava una coca que comprava al forn del costat de casa. Allò era festa major. Encara avui en compro i recordo aquells moments amb els meus germans. El meu pare era aragonès, amb un fort accent; el coneixien com “el maño”, era paleta. La meva mare, també aragonesa, parlava el català de la franja. Era la primera a llevar-se i l’última a anar a dormir. Es desvivia pels seus. Va ser una època sense cap luxe, però no ens va faltar mai de res. Els diumenges ens posàvem les millors robes que teníem i anàvem al cinema. Amb poc, érem feliços.
Un lloc que em fa sentir bé: Fórnoles, el poble de la meva mare, al Matarranya
Una festa que em porta bons records: el Nadal amb la família
Una afició per al temps lliure: cuinar
Una cançó que m'agrada escoltar: Paraules d'amor, de Joan Manuel Serrat
Una pel·lícula: El Padrino
Fórnoles | El vestit dels diumenges
En què has ocupat la teva vida?
Vaig anar a l’escola, i en acabar l'educació primària vaig estudiar Comerç. Eren els estudis que fèiem moltes noies. En aquella època, les noies que estudiaven una carrera eren minoria. En acabar els estudis, vaig entrar a treballar en una fàbrica de cotilleria. A casa feien falta més diners. Vivíem de lloguer, i els meus pares volien construir un edifici de tres pisos, un per a cada fill. Em vaig casar amb l'Albert l'agost de 1986. Dos anys després va néixer l'Adrià, i vaig continuar treballant a la fàbrica, però a mitja jornada. Cinc anys després, la fàbrica va plegar, i vam decidir buscar el segon fill. I aleshores va arribar l'Aida. Vaig estar tres anys sense treballar, i vaig trobar feina en una altra fàbrica. Uns pocs anys després, l'Albert i jo vam decidir muntar una nova botiga. Fa vint-i-quatre anys que treballem junts, i encara que és dur estar 24 hores amb la parella, aprens a valorar l'esforç de qui tens al costat. Ara, a punt de la jubilació, en tinc ganes, vull gaudir del temps lliure, cuidar-me, i cuidar els meus, com sempre fem les àvies.
" Fa vint-i-quatre anys que treballo amb el meu marit,
i encara que és dur estar 24 hores amb la parella,
aprens a valorar l'esforç de qui tens al costat
a.jpg "Un dia de feina a la carnisseria")
Un dia qualsevol de feina a la carnisseria
Com has viscut els canvis socials i culturals?
La meva generació ha viscut molts canvis. Quan tenia quinze anys va morir Franco i es va instaurar la democràcia, i amb ella van arribar moltes transformacions, encara que van anar a poc a poc. En el meu cas, sempre he treballat i m’he sentit en igualtat de condicions amb el meu marit. Les feines de casa les repartim entre tots dos, i encara que jo porto una mica més de pes, el meu marit col·labora bastant i ens repartim les tasques bastant bé.
Què creus que era millor anys enrere?
Abans hi havia educació, la gent et saludava i els veïns eren més que veïns. Érem feliços amb poc i valoràvem allò que teníem. No ens calien grans viatges, ni roba cara. En teníem prou amb un plat a taula, no passar fred i poder sortir al carrer a jugar amb els amics. Fèiem carrer, jugàvem al carrer.
Els meus gossos són part essencial de la meva vida. Fidels i incondicionals, sempre estan al meu costat, tant en els bons moments com en els difícils. Són amics de veritat, amb una mirada plena d’afecte i una alegria contagiosa. Tenen un radar especial per captar el meu estat d’ànim. Amb ells, tot és més senzill i agradable.
I ara què?
Fer-se gran és físicament dolorós. Notes com les forces no són les mateixes i, de tant en tant, un metge ha de fer-te alguna petita reparació. Els anys viscuts et donen una perspectiva més nítida de la vida, i valores molt més els petits detalls d'aquells que t'estimes. Un dibuix de la neta, uns bombons per sorpresa de part d'un dels fills o del marit... La vida no sempre ha estat fàcil, però primer al costat dels pares, i després al costat del marit i dels fills, ha sigut una vida satisfactòria. Canviaria moltes coses, però n'hi ha moltíssimes que no canviaria per res del món. A les noves generacions els diria que busquin la felicitat en aquelles coses que valen la pena: la família, els amics, i que es deixin de ximpleries buides de sentit i sentiments.
El Padrino | Martin Scorsese
Santa Oliva, el meu poble natal, pintada per Ernest Descals
