.jpg)
Em dic Àngels. Vaig néixer a La Canya, un poble molt petit de la Garrotxa, en una família obrera. Feia poc que s’havia acabat la segona guerra mundial i encara es vivien les seqüeles de la guerra espanyola. Tot el poble era com una gran família, les cases tenien totes les portes obertes, podies anar a qualsevol lloc, tothom es coneixia, i els nens i nenes jugàvem al carrer quan sortíem d’escola. Quan teníem gana, sempre hi havia algú que ens donava un tall de pa i xocolata, o pa amb vi i sucre. Però el record que jo tinc dels grans era que tothom treballava molt. Recordo que els pares feien “jornal i mig” —que devien ser dotze hores diàries— un treballava de dia, i l’altra de nit, i no hi havia massa temps per a alegries.
Un lloc que em fa sentir bé: el mar, al costat de la llar de foc
Una festa que em porta bons records: fer cagar el tió amb els nets
Una afició per al temps lliure: pintar, escoltar música, llegir
Una cançó que m'agrada escoltar: L'Estaca, de Lluís Llach
Una pel·lícula: Los Santos Inocentes
La Canya, el meu poble natal
En què has ocupat la teva vida?
Als set anys, fent un esforç econòmic considerable, els pares em varen internar a una escola de monges perquè estudiés Comerç i no hagués d’anar a treballar a una fàbrica. Els ho agraeixo molt, però varen ser els cinc pitjors anys de la meva infantesa. M’enyorava moltíssim, i vaig tenir la mala sort que les monges eren egoistes, malcarades. No recordo cap paraula amable ni cap somriure. Desprès, com que encara era jove per treballar, vaig anar a una escola més a prop de casa a fer el batxillerat, i al mateix temps ajudava a fer els deures a nenes més petites. Més tard vaig marxar a estudiar a la Universitat de Barcelona, compaginant els estudis amb les classes particulars que donava, i he dedicat tota la meva vida laboral a l’ensenyament.
" Les monges de l'internat eren malcarades;
no recordo d'elles cap somriure ni cap paraula amable
-2.jpg "A l'escola")
A l'escola
Com has viscut els canvis socials i culturals?
La societat ha fet un canvi radical des de la meva joventut fins a l’actualitat. A mi em sembla que alguns canvis han anat clarament a millor, com per exemple el paper de les dones en la societat. Abans les dones trobaven molts entrebancs per realitzar-se a la feina. Hi havia la idea general que els corresponia un paper secundari en el món laboral. Actualment, aquestes desigualtats han anat fent-se més petites, encara que no han desaparegut del tot. D'altra banda, abans costava molt accedir a la informació, i ara és molt més fàcil. Si es vol, es pot estar molt informat, encara que també hi ha el perill —que per altra part, hi ha sigut sempre—, de la manipulació i de les noticies falses. Ara, amb les eines tecnològiques que tenim, les noticies falses costen més de detectar.
Què creus que era millor anys enrere?
Per a mi, el que considero millor de la nostra joventut era la il·lusió que teníem i el convenciment que amb la nostra tasca canviaríem el mon per fer-lo més just, En l'actualitat, jo no la sé veure massa, aquesta il·lusió. No vull dir que ara no hi hagi persones també lluitadores, però a mi em sembla que en la joventut d’ara aquesta il·lusió és minoritària, i en general, hi ha més desencís. La il·lusió de treballar per fer un món més just, penso que no s’hauria de perdre mai.
Als aiguamolls de la Moixina i a la platja de Calella s’ajunten dues sensacions ben plaents. El paisatge de tardor a la Garrotxa, vestit de fulles daurades i silencis humits, em fa sentir una petita part d’un tot immens. I a la vora del mar, amb el pinzell a la mà i la brisa que et pentina els pensaments, tot es torna llum i horitzó obert. No es pot demanar més: la terra i el mar, la quietud i el moviment, units en un sol instant de pau.
I ara, què?
Al fer-me gran puc mirar-me la vida passada amb certa perspectiva. He viscut moments molt feliços. La família, els amics, la feina m'han omplert molt. Evidentment que també hi ha hagut moments molt tristos. Quan veus patiments, malalties, morts, principalment les que et toquen de prop, provoca molta angoixa. Crec que ara, a mesura que em vaig fent gran, aprenc a reviure i a valorar els records bons i oblidar els dolents.
M’agradaria transmetre a les noves generacions el següent: tinc el sentiment general que la nostra generació va ser molt lluitadora, perquè teníem el convenciment que deixaríem un món molt millor del que vàrem tenir nosaltres. Potser no hem sabut inculcar-vos als joves l‘esperit de sacrifici i lluita, pensant que ja no us caldria, i en això hem fracassat, perquè malauradament us deixem un món que no pinta massa bé. Crec que haureu de lluitar molt, però m’agradaria que no perdéssiu mai la il·lusió, perquè us en sortireu. La vida val la pena viure-la.
" A mesura que em vaig fent gran, aprenc a reviure
i a valorar els records bons i oblidar els dolents
L'estaca | Lluís Llach
Los Santos Inocentes / Mario Camús
Els aiguamolls de la Moixina i la platja de Calella, dos llocs agradables per mi
