Anna Maria



Soc la 3 de 8 germans. He estat sempre molt feliç, els pares ens van educar i cuidar amb estimació. Ells es van casar just d’acabar la guerra, escassejava tot, el menjar estava racionat, però mai no vàrem passar gana, potser els pares no dirien el mateix i ens donaven a nosaltres el que potser havien de menjar ells.

A casa fèiem teatre, cantàvem, jugàvem, les cortines de tapisseria gruixuda eren un gronxador, la post de planxar recolzada al bufet un tobogan, un caixó de fusta era la barca que ens duia a navegar, saltàvem la corda dins del menjador fins que la veïna del pis de sota pujava per dir suaument a la mare si ens podia fer parar una estona que la làmpada del menjador li ballava massa. Teníem un piano on  vàrem aprendre a entonar i captar les notes. Tot al nostre voltant era amable, amorós i plàcid, teníem pocs béns materials i no ens en calien, teníem tot el que una criatura necessita per créixer sana. Vàrem tenir coneixements del país gràcies als pares i a l’Escoltisme del qual vaig formar part dels 11 als 23 anys.

Als 23 anys em vaig casar, hem tingut 5 fills sans i forts, malauradament el tercer fill, un noi, va caure al mar un dia d’hivern que va anar a pescar i no va tornar, era casat i tenia una filleta de quatre anys, el dolor de l’absència és intens, mai més he viscut els sentiments d’aquella manera. Sort dels germans i nebots que dia i nit van estar al nostre voltant i també dels cosins i amics que ens van acompanyar mentre els Mossos i altres cossos el buscaven intensament malgrat la mala mar. Per sort, al cap de nou mesos un pesquer va recuperar-ne el cos i vàrem enterrar-lo al costat dels seus avis, un descans profund ens acompanya, penso que vàrem gaudir de la seva intensa i curta vida, per molts anys ens acompanyi el seu record.

Un lloc que em fa sentir bé: L'era de casa els avis a Premià de Dalt
Una festa que em porta bons records: La celebració de Nadal
Una afició per al temps lliure: Cantar i llegir
Una cançó que m'agrada escoltar: L'Himne a l’Alegria de la 9a simfonia de Beethoven 
Una pel·lícula: Full Monty

" Teníem pocs béns materials i no ens en calien.
Teníem tot el que una criatura necessita per créixer sana.

En què has ocupat la teva vida?

Tenia clar que m’agradaria ser infermera, les admirava quan anava a la Clínica Sana Madrona a veure la mare o les tietes que havien tingut un fill, gairebé totes les noies de Barcelona eren associades aquesta clínica de l’obra social de la Caixa, on eren molt ben ateses i cuidades. Per estudiar per infermera havia d’haver fet 17 anys i entre el batxillerat elemental vaig estudiar mecanografia, «corte y confección», el batxillerat «Laboral Administrativo», una creació del Sindicat d’aleshores, vàrem fer els exàmens finals a Madrid, no es refiaven dels professors d’aquí.


També vaig estudiar solfeig al Conservatori Municipal de Barcelona llenguatge musical que en diem ara, vaig treballar d’acompanyant d’unes nenes a l’escola, d’auxiliar administrativa a l’empresa d’un amic del pare, tot això mentre esperava tenir l’edat per estudiar infermeria. Per fi vaig fer els17 anys, com que estudiava als vespres, al matí feia les pràctiques a l’Hospital de Sant Pau, i amb els estudis acabats treballava al mateix Hospital de Sant Pau i al de la Creu Roja, gaudint d’una feina que m’ha agradat sempre. Quan el fill petit va fer 10 anys em vaig reincorporar al món laboral fins a la jubilació. Sempre m'ha agradat cantar i refilar, des de temps immemorial canto amb corals i xalo amb els companys de cor quan sonen els acords.


Amb el Cor Canta a l'Auditori

Com has viscut els canvis socials i culturals?
Com en són de diferents les coses i l’ambient de quan érem petites amb ara, millor? Pitjor? No, diferents. Al barri ens coneixíem tots, érem pocs a Barcelona, podíem passejar tranquils pel carrer, no hi havia cotxes, bé, al nostre tros de carrer n’hi havia un, el del metge que vivia a la mateixa escala nostra. Recordo que als 7 anys vaig anar sola a l’estació de França a dur la motxilla al meu pare, que sortint de treballar marxava de campament el cap de setmana, amb el tramvia vaig fer els 2 viatges, creieu que ara seria possible que una nena pogués repetir aquest fet sola?.

També he viscut la recuperació de la democràcia, es feia estrany poder parlar tranquil·lament de qualsevol tema, fins llavors prohibits o perseguits, que es formessin partits polítics, poder votar, tota una experiència creadora i alliberadora que no havíem viscut els nascuts després de la guerra.

Quan s’acabava l’ensenyança primària podies escollir entre batxillerat o comerç, la gran majoria escollia comerç, més aviat als 14 anys ja buscaven una feina de jornada complerta, a casa tots vàrem fer estudis universitaris més enllà del batxillerat, gràcies als pares. Ara tothom té més coneixements i els estudis s’allarguen més anys i costa trobar feina.

Què creus que era millor anys enrere?
El més important per a mi és SER, amb majúscules, en tota la profunditat que aquesta paraula implica. Ser sincer amb un mateix i amb els altres, perquè sense sinceritat no hi ha relacions autèntiques ni pau interior. Ser honrat en les accions quotidianes, actuant amb coherència entre el que pensem, diem i fem, fins i tot quan ningú no ens mira. Ser generós, no només amb béns materials, sinó també amb el temps, l’atenció, l’escolta i la comprensió cap als qui ens envolten. En definitiva, ser el que en diem «bona persona», algú que intenta deixar el món una mica millor del que l’ha trobat, que assumeix responsabilitats, que reconeix errors i que té la humilitat d’aprendre de cada experiència.

SER, per a mi, també significa créixer, evolucionar i mantenir viva la capacitat de meravellar-se i d’empatitzar amb el patiment i l’alegria dels altres. Vol dir construir relacions basades en el respecte, la confiança i la cura mútua. I, si ho resumim tot en una sola paraula, aquest SER es concreta en estimar: estimar la vida, estimar les persones, estimar la veritat i estimar amb actes, no només amb paraules.

" El més important és SER, que significa créixer, evolucionar i mantenir viva la capacitat de meravellar-se i d’empatitzar amb el patiment i l’alegria dels altres.


El fet de tenir un fill vivint a Atenes em permet anar-hi de tant en tant i endinsar-me en el llegat de la cultura grega. En aquest sentit, la visita al museu de l’Acròpolis és una experiència molt enriquidora i impressionant. Des del primer moment, l’edifici modern contrasta amb la història antiga que conserva a l’interior, cosa que crea una sensació molt especial. El museu està molt ben organitzat i permet seguir fàcilment l’evolució de la civilització grega antiga, especialment la relacionada amb el Partenó i els temples de l’Acròpolis. A la sala superior, es poden veure les restes del fris del Partenó amb una vista directa cap a l’Acròpolis real a través de les finestres. Aquesta combinació entre el que veus al museu i el que hi ha a fora fa que la visita sigui encara més interessant.


I ara què?

Vaig tenir la sort de viure el Concili Vaticà II, que va portar un alè d’aire fresc a l’Església, amb Joan XXIII com a cap de l'Església Catòlica, a Rússia hi governava en Krushov i als Estats Units en Kennedy. Aquells anys, per a mi, aleshores adolescent, van suposar mirar el futur amb alegria i esperança.


Penso que avui les idees estan bastant remogudes, es qüestionen idees abans inamovibles, el món gira i el més important per a mi és tenir molta vida interior, pensar amb serenor i voler ser que és més important que tenir.



L'Himne a l'Alegria - 9a simfonia de Beethoven


Full Monty

Missatges més recents