Em dic Angelina i vaig néixer a Bellvís, al Pla d'Urgell, Lleida, el 18 de març de 1913, és a dir que tinc 112 anys, i soc la persona més gran de Catalunya i d'Espanya. Soc la cinquena de set germans. El meu pare va morir quan tenia tres anys en un accident, i la meva mare, amb coratge, va decidir traslladar la família a Barcelona per buscar nous mitjans de vida. He viscut al meu propi pis, fins que una caiguda em va provocar una fractura al fèmur, moment a partir del qual vaig anar a viure amb la meva filla. Ara visc a l'Eixample, amb la meva filla, la meva neta i el meu besnet.
Un lloc que em fa sentir bé: contemplar la Font Màgica de Montjuïc
Una festa que em porta bons records: la revetlla de Sant Joan
Una afició per al temps lliure: cuinar i fer ganxet
Una cançó que m'agrada escoltar: La Santa Espina
Una pel·lícula: La gata sobre el tejado de zinc
Quatre generacions
En què has ocupat la teva vida?
De petita vaig estudiar en una escola dirigida per religioses, on aprenia a llegir, escriure i també a cosir. Quan vaig tenir edat suficient, vaig entrar com a aprenenta d’una modista, i també vaig fer feina de corbatera a la sastreria “Vehils Vidal”, confeccionant corbates. Durant la Guerra Civil, la vida va ser dura. Jo tenia disset anys, i a la nit havíem d’anar a fer cua per demanar menjar. Quan podia, agafava la maleta i anava a l'estació de França per dirigir-me al poble. Allí menjaven, a Barcelona, gens. Anava al poble, m'omplia la maleta de menjar i tornava. Van ser tres anys terribles. Mentrestant, el meu futur marit, Josep Martí, va estar destinat al servei militar. Ens vam casar després de la guerra, el 1942, i vam tenir una filla a qui vam anomenar Mercè. El meu marit va morir quan jo tenia seixanta-un anys i vaig haver de continuar amb independència i fortalesa. Tot plegat, les meves ocupacions i aprenentatges van exigir constància i un ofici humil, però essencial en la meva època.
Com has viscut els canvis socials i culturals?
He contemplat molts canvis al llarg de la meva vida, sobretot pel que fa a la posició de la dona. Quan era joveneta, les dones sovint estaven destinades a casar-se i tenir fills, amb poca llibertat per decidir el seu camí. Avui veig que les nenes poden estudiar, viatjar, treballar i triomfar en camps que abans eren impensables. Hi ha encara desigualtats, sobretot en salaris, en representació i en càrrecs de lideratge, però crec que s'ha avançat molt. Avui les dones tenen veu, dret i oportunitat. Potser encara ens queda molt camí per fer, però ja no som invisibles. També he vist canvis en costums socials, les tecnologies, la mobilitat i la comunicació.
" A les dones encara ens queda molt camí per fer,
però ja no som invisibles
Què creus que era millor anys enrere?
Crec que valors com l’honestedat, el respecte, la solidaritat i la humilitat ningú no els ha de perdre mai. Quan jo era jove, les relacions eren més properes, la gent del barri es coneixia i hi havia suport mutu entre veïns. Barcelona era com un poble. Hi havia molta germanor. Recordo jugar molt amb les amigues pel carrer. Avui, això és impensable. Avui sembla que l’individualisme creix. Valoro apreciar el que tenim, no esperar grans coses materials per ser feliç. També penso que és vital ser agraïda, saber donar i ajudar els altres: aquests gestos petits construeixen comunitats fortes. La paciència és un altre tresor, no hem de precipitar-nos, sinó aprendre dels errors i seguir endavant amb serenitat. Sento que escoltar, fer bondat i mantenir la dignitat, fins i tot davant de dificultats, són pilars essencials de la vida.
" Els gestos petits construeixen comunitats fortes
Recordo que al voltant de la Sagrada Família tot eren camps. Jo podria dir que gairebé la vaig veure néixer, i l'he vist créixer pedreta a pedreta. Ens van dir que construirien un temple que seria l'orgull de Catalunya i, efectivament, així ha estat: ha quedat preciosa.
I ara què?
Si miro enrere veig una trajectòria plena de lluita, petites alegries i resistència. Gràcies a Déu, mai he estat malalta. Els metges no han hagut de treballar gaire amb mi. He tingut algunes cosetes, però mai venen metges a casa meva. Soc conscient que he tingut la sort de viure molts anys, però també he après que la vida no és un camí recte: hi ha pèrdues i moments complicats. Em sento orgullosa de no haver abandonat mai, d’haver cuidat la meva família, de continuar activa sempre que he pogut. De tot el que he viscut, el que més valoro són els llaços humans, les estones de conversa, els petits regals de l’amistat i l’ajuda. No canviaria moltes coses. Potser hauria intentat ser menys dura amb mi mateixa en alguns moments, però sé que cada error m’ha fet créixer. Si haig de deixar un missatge a les joves d’avui, seria: sigueu boniques de cor, sigueu fortes, estimeu, tingueu paciència i no deixeu de somiar.
" Sigueu boniques de cor, sigueu fortes, estimeu,
tingueu paciència i no deixeu de somiar
La Santa Espina | Enric Morera
La gata sobre el tejado de zinc | Richard Brooks
L'11 de novembre de 2025, pocs dies després de fer aquesta entrevista,
l'Angelina ens va deixar. Serveixi de testimoni a una vida llarga i plena.
