Em dic Maria Teresa. Vaig néixer a prop de la Plaça Tetuan de Barcelona. Soc la tercera d'onze germans, la majoria noies. Als meus pares els agradava molt la música i varen formar una coral familiar, i en els moments de festa cantàvem amb les meves germanes a diverses veus. Celebràvem totes les tradicions catalanes, Nadal, Reis, Sant Jordi... Aquestes festes les hem continuat celebrant. Tinc cinc fills i dinou netes i nets, i, de moment, tothom gaudeix de la família.
Un lloc que em fa sentir bé: Espot
Una festa que em porta bons records: el dia de Reis
Una afició per al temps lliure: llegir
Una cançó que m'agrada escoltar: No tardis Jack
Una pel·lícula: Sonrisas y lágrimas
El tramvia 29 a la plaça Tetuan, a mitjans segle XX
En què has ocupat la teva vida?
De petita no era massa bona estudiant, però me n’anava sortint més o menys bé. Després em va començar a agradar cada cop més. Vaig entrar a la Universitat per fer la carrera de Química, i em van interessar molt les seves aplicacions en el camp de la salut, de manera que, en acabar, vaig continuar amb la carrera de Farmàcia. Durant cinc anys vaig fer de mestra en un institut, mentre anava fent assignatures a la Universitat i anava tenint els fills. Recordo que tota la meva joventut, entre els 22 i els 40 anys, me la vaig passar una mica accelerada. A l’hora de l’esbarjo, tornava a casa a donar el biberó, i després tornava a l’institut per continuar fent classes. Evidentment, no hi havia el trànsit que hi ha ara. Crec que he tingut molta sort en la meva vida personal i en la laboral, sempre amb el suport del meu marit, perquè si no, no hagués pogut fer tot el que he fet.
Com has viscut els canvis socials i culturals?
Durant molts anys, les meves prioritats han estat complir amb les responsabilitats laborals i tenir cura dels meus, i això m’ha deixat poc espai per observar com evoluciona la societat al meu voltant. Tot i això, crec que avui s’han perdut, en molts casos, valors essencials, com l’esforç, la responsabilitat i la importància de la família. En contraposició, s’han sobredimensionat l’estètica, la imatge personal i el valor superficial de la figura pública. Sovint trobo que hi ha manca d'honestedat, d’empatia i de respecte, especialment envers la gent gran. La societat actual sembla més individualista, més centrada en l’aparença i menys compromesa amb els valors humans i col·lectius que abans cohesionaven les persones i la comunitat.
Què creus que era millor anys enrere?
En general, la gent d’aquella època era més responsable i tenia un sentit
molt més profund del deure i del compromís amb els altres. Nosaltres no posàvem el nostre benestar personal per damunt de tot, ni consideràvem que la felicitat
individual fos l’objectiu principal de la vida. El respecte era un principi
fonamental i inqüestionable. Faltar al respecte a qualsevol persona,
especialment als més grans, era una línia vermella que ningú gosava creuar. Els
avis i els pares tenien una autoritat moral que es valorava i es respectava
profundament. També hi havia una confiança sincera en el futur. Crèiem que, amb esforç i
constància, les coses millorarien, tant per a nosaltres com per a les
generacions que vindrien després. No vivíem obsessionats amb l’instant present,
sinó amb la idea de construir un demà millor. Potser teníem menys comoditats
materials, però érem més conscients del valor de la responsabilitat, de la família
i de la paraula donada.
" No vivíem obsessionats amb l’instant present,
sinó amb la idea de construir un demà millor
.jpg)
M'agrada la muntanya perquè em dona pau i em fa sentir
petita, però sobretot, em fa pensar en la immensitat de l’obra de Déu. Quan
camino entre els arbres i escolto el silenci trencat pel cant dels ocells o el
murmuri del vent, sento que tot té un sentit més profund. A dalt d’un cim,
contemplo l’horitzó infinit i entenc que Déu es manifesta en cada detall de la
natura, en la seva bellesa i grandiositat.
I ara, què?
Fer-me gran representa per a mi més tranquil·litat, mirar la vida una mica de lluny. També aprofito per llegir, cosa que abans m’era impossible. Ara ho gaudeixo. No em sento orgullosa de res en particular, ja que veig que he tingut molta sort per aconseguir fites que em feien il·lusió, i en això m’han ajudat les persones que estaven a prop meu. Gràcies a totes elles. No soc persona avesada a donar consells, perquè cadascú és com és, però sí que diria als joves que quan tinguin una il·lusió, sempre que no sigui il·lusòria, lluitin per aconseguir-la. Que pensin que no estan sols en el món, i que tots ens fem falta.
No tardis Jack
Sonrisas y làgrimas | Robert Wise
Pràctiques de química a la Universitat de Barcelona
