El meu nom és Maria Dolors. Vaig néixer a Barcelona, al carrer Montcada. Vinc d’una família de classe treballadora. A casa vivíem el pare, la mare, el meu germà, un oncle i el meu padrí. He de dir que era un pis molt gran, amb set dormitoris. Jo era la nena del meu germà; ell em portava disset anys. També era la nena de tota l’escala, ja que no hi havia altres criatures. Recordo que l’entrada de l’edifici també era molt gran, antigament era una entrada de carruatges. Hi havia porteria, i la portera era la meva Tata. Per tant, vaig tenir la fortuna que tot aquell espai era per a mi. Al costat hi havia un celler on anaven a esmorzar els treballadors del Born. Avui es el “Xampanyet”. Els mesos de vacances anava al Palà, una urbanització de Vacarisses; llavors allò era pura natura. Allà sí que hi havia criatures, unes de Terrassa i altres de Sabadell. Tot el dia corrent per la muntanya i a la vora del riu, amb una vista espectacular de la muntanya de Montserrat. Vaig ser una criatura feliç.
Un lloc que em fa sentir bé: Palamós
Una festa que em porta bons records: la celebració dels 50 anys de casada
Una afició per al temps lliure: la pintura
Una cançó que m'agrada escoltar: Whiter shade of pale, de Procol Harum
Una pel·lícula: El Golpe
En què has ocupat la teva vida?
Vaig fer el batxillerat fins a quart curs. Després em vaig treure diversos títols: el de Professora de Dansa, atorgat per l’Institut de Teatre de la Diputació de Barcelona, i de Formació Professional de Primer Grau, Branca Sanitària i Branca de Jardí d’infància. De tot això, el que he fet servir per la feina ha sigut el de Dansa. Mai he deixat de treballar. Primer com a cos de ball del Gran Teatre del Liceu, arribant a ser ballarina solista. Als 22 anys em vaig casar i vaig deixar l’escenari per passar a la docència. La vaig impartir en diferents llocs, a l'escola privada Verge de Núria, a l'escola Pública Menéndez Pidal i als Esportius Claret i Claror, en els quals també vaig impartir classes d’aeròbic i de balls de saló. També vaig participar en el Programa de Dansa dirigit a escoles, organitzat pel Museu del Teatre de la Diputació de Barcelona. Sempre he estat relacionada amb el món de la Dansa.
" Vaig arribar a ser ballarina solista del Liceu;
quan em vaig casar vaig passar de l'escenari a la docència
.jpg "Vaig arribar a ser ballarina Solista del Liceu")
Ballant al Liceu
Com has viscut els canvis socials i culturals?
La informació que tenim avui en tots els camps és àmplia, res a veure amb la que tenia la nostra generació, però no sempre s’utilitza adequadament. Abans, la majoria de les dones, en contraure matrimoni, deixaven de treballar, i la seva feina era tenir cura dels fills i de la família. De llibertat ben poca. Afortunadament, la dona, en entrar en l'àmbit laboral, ha pogut trencar algunes barreres. Parlo de Catalunya, naturalment. De totes maneres, encara falta camí per aconseguir la igualtat plena, sobretot en el camp laboral. No obstant això, em fa la impressió que els joves —no em refereixo al meu ambient—, van retrocedint.
" La informació que tenim avui en tots els camps és àmplia,
però no sempre s’utilitza adequadament
Què creus que era millor anys enrere?
En la societat, cada vegada més, veig que cadascú es mira el seu propi melic i ignora el que té al costat. Abans, per exemple, a l’escala ens ajudàvem els uns als altres en cas de necessitar-ho, i per Sant Joan, al terrat de l'edifici s’hi feia la revetlla. El nivell cultural ha baixat, i això va per mal camí. La cultura de l’esforç s’ha perdut; ara tot ha de ser fàcil i immediat. Els valors que abans teníem s’estan perdent. Quan al matí veus aquells grups de gent amuntegats davant de les escoles, sense deixar pas, em dic a mi mateixa: això no és l’escola la que ho ha d’ensenyar, sinó els pares, i em preocupa. Vas al metro, al bus i podem veure gent gran dreta. Alguna vegada em sorprenc, perquè algú et deixa asseure, però abans hi havia més respecte.
.jpg "Jo era la nena del meu germà; ell em portava disset anys")
Tinc un record molt especial de quan el meu germà va marxar al servei militar, el 1954. Aquell adéu va deixar un buit estrany, barreja de tristesa, esperança i amor fratern. El dia abans que marxés, la nostra mare volia guardar un record d'ell amb cabell, i ens va portar a retratar a un fotògraf professional!
I ara què?
Del que estic plenament orgullosa és d'haver format una família —marit, fills i els meus tres nets—, i d’haver cuidat fins l’últim moment la meva mare, el meu germà i la meva cunyada. M’agrada ajudar els companys i amics, amb el que poc o molt els pugui ser útil. Pel que fa al futur en general m'amoïna, no pensant en mi, sinó en els més menuts. Veig que tot i les possibilitats que tenen els joves, no les aprofiten del tot. Pel que fa a mi, la vellesa no em preocupa; és un camí que s’ha de fer, i cal fer-lo amb alegria.
With a whiter shade of pale | Procol Harum
El golpe
