Em dic Carme, però entre els amics soc la Carmeta, com es deia l'àvia. Vaig néixer d’una cesària molt complicada al carrer Hercegovina de Barcelona, però tan aviat la mare es va recuperar, ja vam marxar cap a casa, en un poble petit del Baix Penedès banyat pel mar. Vivíem en una casa de pescadors, davant mateix de la platja, i recordo que de petita, en sortir de l’escola, sempre jugava entre les barques de pesca i les xarxes de les dones remendadores. Fins als deu anys vaig anar a l’escola rural-marítima de nenes, amb la Senyoreta Pascuala. Després em van posar interna a Vilanova per fer el Batxillerat elemental, i en acabar 4t, em van comprar una Vespino i ja vaig anar a fer el superior i el COU a l’Institut del Vendrell. Va ser tota una aventura, la primera moto, que em va dibuixar la meva joventut! Una de les coses que més recordo de la meva infantesa és quan molts diumenges ens reuníem tota la família, a sota del garrofer de la vinya de l’avi Joan, a fer l’arròs. En acabat de dinar anàvem a buscar regalèssia i sèiem a fer petar la xerrada, fins que el sol es fonia entre les ones i les petxines de la platja.
Així ho recordo. Penedès amunt i avall, sempre envoltada d’oliveres, vinyes, ametllers, camps de cireres florits, barques, mar i cels plens de blaus, una colla d’amistats divertides, moltes inquietuds culturals i una excel·lent família que ens cuidava, i a la vegada ens donava la llibertat i la tranquil·litat de viure de manera respectuosa, compromesa i humil. Des de sempre m’havia considerat una tieta orgullosa de dos nois ben eixerits, igual que de dos fills que he vist créixer des dels deu anys fins avui. Però ara, a més a més, tinc el goig de ser àvia de la Núria. I m’adono que ser àvia és màgic, una aventura plena de misteris per descobrir i d’emocions que no hauria imaginat mai.
Quan era petita tenia un nino, que es deia Jaume, com el meu avi, que havien matat l’any 1939 a la Guerra Civil. Després, aquest mateix nom li vam posar al meu germà quan va néixer. L’altra fotografia, saltant a la xarranca —al meu poble també en diuen "el palet"—, era el meu joc preferit. Un joc tradicional i molt popular a Catalunya, que he ensenyat a jugar a moltes criatures. Un joc on no només intervé el factor de la sort, sinó també l’enginy, l’equilibri, la precisió, la consciència corporal, la impulsivitat, les normes, i també la creativitat i la imaginació, aspectes que no podem prescindir que ens acompanyin.
Un lloc que em fa sentir bé: a l’estudi de casa, entre llibres i natura
Una festa que em porta bons records: un dinar de diumenge a la Masia de Cal Xatet en que hi érem tots
Una afició per al temps lliure: la fotografia i la ceràmica
Una cançó que m'agrada escoltar: Un núvol blanc de Lluis Llach, cantat per la Noemí
Una pel·lícula: dues, “El Club del poetes morts” i “Los Chicos del Coro”
En què has ocupat la teva vida?
Vaig estudiar per mestra entre Tarragona i Barcelona, i després de treballar en una escola del barri de Sant Cosme del Prat i d’aprovar les oposicions, ja em van destinar a un poblet idíl·lic envoltat de vinyes de l’Alt Penedès. Tot i que el meu desig —i sempre penso que algun dia encara ho faré!—, era estudiar Belles Arts. En l'àmbit professional no em puc queixar de res, perquè he gaudit de poder ensenyar a llegir i escriure a molts infants, i això els ha ajudat tant a ells com a mi mateixa a obrir la imaginació i a viure per aprendre de tot en cada moment. L’ofici d’ensenyar i aprendre és un ofici on l’estimació té un paper fonamental. Un ofici artesà on cadascú és ben diferent de l’altre, i mereix un tracte del tot personal i personalitzat. Això sempre ha estat la meva finalitat com a educadora, i ho he defensat fermament des de l’aula, des del centre i des de les polítiques educatives del govern del país.
Com has viscut els canvis socials i culturals?
Tot i que el món ha fet mil canvis en aquests últims seixanta anys, he tingut la sort de poder estudiar de manera continuada tota la vida. Encara ara em dedico bàsicament a aprendre humilment de tot, sobretot de l’escriure i del pintar, activitats que faig diàriament amb la mateixa necessitat que el descansar. Soc una enamorada dels llibres, de les llibretes i de les plomes estilogràfiques, de les papereries i de les llibreries. M’atreveixo a dir que a casa, la nostra família és ben bé com si visquéssim dins d’una biblioteca. També m’agrada conversar estones llargues amb la gent amiga, acompanyada d’una bona copa de vi negre de la nostra terra.
.jpg)
"Soc una enamorada dels llibres, les llibretes i les plomes estilogràfiques,
de les papereries i de les llibreries
Un dels canvis que m’ha agradat viure i veure és tot el procés, des del coneixement de la tecnologia fins a la intel·ligència artificial. Per a mi ha estat un descobriment, una nova mirada de la vida que m’ha permès conèixer nous valors, i que m’ha obert i m’obre cada dia nous aprenentatges plens d’una saviesa diferent de les altres, però que m’emociona tant com les mateixes lletres o els pinzells.
Què creus que era millor anys enrere?
M’agrada comprovar que, tot i els invents i les facilitats que tenim per viure amb un benestar respectable, molts dels infants, adolescents i jovent que tinc la sort de tenir a prop, creixen amb un criteri clar i consistent sobre els valors humans i una consciència social i inclusiva admirable. Viure i transmetre valors com la solidaritat, el respecte i l’ajuda mútua, i també la bondat cap als altres, són encara avui de gran importància. Encara que a molts d’ells se’ls menja la rapidesa del temps, penso que hem de saber dissenyar espais per ajudar a recuperar temps d’escolta, de diàleg, d’ajuda mútua, de converses en família, tots ells tresors que ens cal protegir, defensar i salvaguardar.
M'agrada mirar i estar a prop del mar. Un mar que sempre m’ha acompanyat i que cada dia mostra una cara diferent. Badar mirant el mar em porta cap al record de les coses més boniques i agradables que he viscut.
I ara què?
Quan la vida t'ha copejat en diferents ocasions, sigui per malalties o per morts de gent que estimes, i veus que et vas fent gran, el fet d'estar ben acompanyada i sentir-te una persona estimada i que estima són ideals fonamentals que et donen la placidesa de continuar avançant anant per bon camí. I si miro enrere i ho rumio, potser el més plaent és haver experimentat la gran sort d’haver donat als altres tot el que he sabut. Viure de manera empàtica, amable i en positiu em fa sentir amb calma amb mi mateixa, i contenta de saber que encara puc compartir històries i anar fent passos per celebrar dolçament que, per ara, els anys no s’aturen, i això és un gran què. Soc bàsicament una persona agraïda amb tot el que m’ha donat la vida, i feliç d’haver encertat de ple amb la família que tinc i de veure com la Núria riu i la simpatia que desprèn, i això encara m’encomana el goig i el desig de continuar compartint, amb els de casa i amb els amics, lletres, mirades, estimació i esperances..
Un núvol blanc | Lluis Llach
El club de los poetas muertos
Los chicos del coro
