M. Àngels


Em dic M. Àngels i vaig néixer al barri de la Sagrada Família, al carrer Mallorca, en una casa coneguda com la casa de les rajoletes, perquè la façana estava decorada amb rajoles de molts colors. Aquell entorn, ple de formes i colors, ja era un presagi del que acabaria sent la meva professió: soc ceramista.

Quan era nena pel meu carrer passaven sovint carros carregats d’ordi destinats a la fàbrica Damm, situada una mica més amunt. L’olor i el color d’aquell gra em fascinaven. Era un barri ple de vida i de comerços; el que més m’agradava era la lleteria, on hi havia vaques i jo hi anava a buscar la llet acabada de munyir.

Soc filla única. El meu pare tenia una petita indústria dedicada al repussat de metalls, i la meva mare treballava com a secretària en una empresa de fabricació de tubs per a calefacció. A casa també hi vivia la meva àvia materna, una dona dolça i afectuosa que va tenir una presència molt important en la meva infància i que es va ocupar molt de mi. A casa, el fet que la dona treballés sempre ha estat una opció natural i plenament acceptada, especialment gràcies a la visió oberta del meu pare. Tot plegat fa que pugui dir que vaig tenir una infància feliç, marcada per l’estima, la curiositat i un entorn ric en estímuls.

Un lloc que em fa sentir bé: El meu taller
Una festa que em porta bons records: la revetlla de Sant Joan
Una afició per al temps lliure: Visitar exposicions i Museus
Una cançó que m'agrada escoltar: Totes les de Raimon
Una pel·lícula: Mort a Venècia


En què has ocupat la teva vida?

Els meus pares sempre van voler que estudiés. Vaig anar a les monges Escolàpies, on vaig cursar el Batxillerat. Arribat el moment de decidir quina carrera fer, m’atreia molt l’arquitectura. Tanmateix, als anys seixanta a la Facultat d’Arquitectura gairebé no hi havia dones, i no em vaig sentir amb prou valentia per fer aquest pas. Va ser aleshores quan em va venir al cap un record molt viu: una visita que havia fet amb els meus pares a l’Escola Massana. En aquella ocasió, em vaig quedar completament captivada per la classe de ceràmica. Tant, que els meus pares em van perdre de vista i em van trobar badant davant dels alumnes que treballaven el fang. Aquella imatge em va marcar profundament.

Vaig decidir, doncs, inscriure’m a l’Escola Massana per aprendre un ofici. Allà no vaig trobar dificultats pel fet de ser dona: nois i noies érem tractats amb igualtat. La meva aspiració va ser, des del primer moment, convertir-me en una bona artista dins el món de la ceràmica. Mes tard vaig estudiar la carrera d´escultura a la Facultat de Belles Arts de Barcelona. Avui dia, considero que les noies estan molt ben preparades. Tenen accés a la formació, estudien per decidir el seu futur i, en general, ho fan amb una gran claredat sobre el que volen aconseguir.


Com has viscut els canvis socials i culturals?

Al llarg d’aquests anys he vist canvis molt importants en la societat. En general, el món s’ha tornat més obert i conscient de la diversitat: També hi ha hagut grans avenços tecnològics que han transformat la manera com ens comuniquem, treballem i accedim a la informació, fent la vida més ràpida però també més connectada.

Pel que fa a la vida de les dones, el canvi ha estat profund. Fa 50 anys, moltes dones tenien un accés molt limitat a l’educació, al món laboral i a la presa de decisions. Avui, les dones poden estudiar, treballar en gairebé qualsevol professió. Una dona avui pot aspirar a tenir una carrera professional sense haver de renunciar necessàriament a la seva vida personal, cosa que abans era gairebé impensable. I ser reconeguda pel seu talent, no només pel seu rol dins la família. Tot i això, encara falta molt per aconseguir una igualtat real. Encara existeixen diferències salarials. A més, la violència contra les dones continua sent un problema greu. Però un avenç dels darrers anys que em fa sentir orgullosa és la major consciència feminista, sobretot entre la gent jove. Tot això demostra que, tot i que el camí cap a la igualtat no està acabat, s’han fet passos molt importants.



Què creus que era millor anys enrere?

Crec que anys enrere hi havia alguns aspectes que, tot i les dificultats i desigualtats, eren millors que ara. Per exemple, sovint hi havia més sentit de comunitat i de suport entre veïns i famílies. La gent es coneixia més, s’ajudava amb més naturalitat i les relacions eren menys accelerades.

Pel que fa als valors, n’hi ha alguns que considero imprescindibles. El respecte és fonamental: respecte pels altres, per les diferències, per les opinions i per les persones grans. També em sembla que s’està perdent el valor de cuidar les relacions personals. Abans, visitar un familiar o un veí era habitual; ara, de vegades, se substitueix per un missatge ràpid. Recuperar aquests valors no vol dir tornar enrere, sinó combinar els avenços actuals amb una manera de viure més humana i respectuosa.

" Em sembla que s’està perdent el valor de cuidar les relacions personals. Cal combinar els avenços actuals amb una manera de viure més humana i respectuosa

Recordo, especialment, els moments de felicitat amb el meu company de vida, malauradament traspassat

I ara què?

Fer-se gran, per a mi, ha representat sobretot un procés d’aprenentatge. Envellir no és només acumular anys, sinó guanyar perspectiva: entendre millor què és realment important i relativitzar moltes coses que abans semblaven enormes. Amb el temps he après a escoltar-me més, a no viure tan pendent de l’opinió dels altres i a valorar la calma i la senzillesa.

De tot el que he fet i viscut, el que més orgullosa em fa sentir és haver tirat endavant malgrat les dificultats, haver cuidat les persones que estimava i haver lluitat, dins de les meves possibilitats, per ser lliure i coherent amb els meus valors. També em sento orgullosa d’haver après dels errors i d’haver evolucionat com a persona, i haver aconseguit el meu desig de tenir una carrera artística consolidada.

A les noves generacions m’agradaria transmetre la importància de confiar en elles mateixes, de no tenir pressa per arribar i de viure d’acord amb el que senten. Si pogués deixar un missatge per al futur, seria aquest: no oblideu la humanitat, la bondat i l’empatia, encara que el món canviï molt. El progrés només té sentit si millora la vida de les persones. I a les joves d’avui els donaria un consell clar: no deixeu que ningú us digui què podeu o no podeu fer. Formeu-vos, estimeu-vos, feu-vos respectar i no tingueu por de viure la vida que voleu. El temps passa de pressa, i val la pena viure’l sent fidels a una mateixa.

" El progrés només té sentit si millora la vida de les persones


Soc ceramista i sento una connexió molt profunda amb la terra i amb tot allò que en neix. M’encanta mirar, tocar i estudiar les meves pedres preferides a Menorca, perquè en elles hi trobo la memòria del paisatge i del temps. Cada pedra explica una història: la força del vent, la sal del mar, la paciència dels segles. Les formes irregulars, les textures erosionades i els colors suaus em parlen d’un equilibri natural que intento traslladar a les meves peces de ceràmica. Quan treballo el fang, penso en aquestes pedres, en la seva resistència i bellesa discreta. 

Jo vinc d'un silenci / Raimon

He mirat aquesta terra / Raimon

Mort a Venècia / Luchino Visconti