Em dic Estefania, però tothom em diu Fanni. Vaig néixer a Barcelona. Sempre he viscut al barri de Gràcia, que era com un petit poble on les criatures encara podien anar a jugar a la placeta soles, perquè tothom es coneixia. Malgrat això, només els meus germans mascles ho podien fer. La meva família érem la meva mare i nosaltres, quatre germans. El meu pare anava i venia, era un home molt conflictiu. En aquella època, els homes creien tenir el poder sobre les dones, i no vam passar una infància feliç, malgrat que no ens va faltar de res, ja que la meva mare tenia una escola bressol. Vaig estar molt unida a la meva àvia, ella va ser el meu referent.
Vaig marxar de casa molt jove, amb el que després es va convertir en el pare dels meus dos fills. Ara ja tinc dos nets. Entre fills i nets també he acollit un nen africà que he educat i cuidat durant sis anys. Les relacions familiars d'abans i d'ara han canviat molt, en el meu cas. Quan era petita vivia sota el llindar de la por i la responsabilitat. En canvi, els meus fills han viscut una infància lliure de pressions psicològiques i respecte.
Amb els germans, hem passat junts per moltes situacions difícils. Sempre he sentit molta responsabilitat envers ells, ja que jo soc la gran. Puc presumir del fet que tenim una relació increïble entre nosaltres, i hem sabut posar sentit de l'humor a totes les desgràcies que la vida ens ha enviat. Sabem donar-li la volta a tot, i això és una virtut important. Ens estimem molt tots quatre.
Un lloc que em fa sentir bé: Pipa, al Brasil
Una festa que em porta bons records: la festa del meu 39è aniversari
Una afició per al temps lliure: ballar i crear
Una cançó que m'agrada escoltar: Coraçäo de papel, de Sérgio Reis, interpretada per Luiza Possi
Una pel·lícula: El diario de Noah
.jpg "Els meus tres germans i jo tenim una relació increïble entre nosaltres")
Els meus tres germans i jo
En què has ocupat la teva vida?
Vaig estudiar fins al COU, però no de manera continuada. Entremig també vaig fer l'FP d'administratiu. Als quinze anys treballava a l'escola de ma mare els matins, i al vespre anava a l'institut nocturn. A l'escola de ma mare hi vaig estar setze anys. Allà em vaig treure el títol necessari per exercir, i vaig marxar-ne dos anys abans que tanqués. Després vaig treballar catorze anys en una altra escola bressol, i ara en porto nou amb una família amb tres fills. El meu somni sempre va ser tenir la meva pròpia escola, i quasi l'aconsegueixo, però quan ja ho teníem tot lligat l'Ajuntament em va jugar una mala passada. No havia de ser. Sempre he donat el cent per cent en tot el que he fet, fins al dia d'avui. Crec que el món laboral és molt diferent. Abans érem constants, responsables, treballadores, estàvem implicades en les feines. Ara, per la meva experiència, la gent fa el mínim, i avall! El que sí que hem guanyat és en drets laborals.
" El meu somni sempre va ser tenir la meva pròpia escola,
però no va poder ser
Vista aèria del nucli històric de Gràcia als anys vuitanta. Al centre, la torre del rellotge.
Com has viscut els canvis socials i culturals?
Crec que la generació dels setanta vam viure la transició de la mà dura física, a la mà dura psicològica. Noto molts canvis importants en la societat d'ara: la igualtat de gènere, el reconeixement i l'empoderament de la dona, la sostenibilitat, la vida tecnològica, la penalització de la violència masclista... Anem per bon camí, però trobo a faltar moltes coses que s'han perdut i que eren molt importants, com la solidaritat, la comunitat, la capacitat d'escoltar, el fet de compartir temps amb les persones, la participació, la cooperació, la llibertat, el voluntariat, els valors humans, el temps per reflexionar, saber parar i mirar, el sentit comú... Crec que ens estem convertint en una societat individualista, materialista, trista i buida. Malauradament, no em convenç en què ens estem convertint, malgrat que hi ha canvis molt importants i satisfactoris.
Què creus que era millor anys enrere?
Abans la gent tenia cura de la gent, et preocupaves si no veies un veí en molt temps, comparties amb altres famílies caps de setmana meravellosos, es compartien les cases per jugar a jocs de taula, i jugant, podíem arribar a empalmar amb el dia següent. S'escoltava la gent gran i se la respectava, es vivia de manera senzilla i humana, si calíem sortíem de la nostra zona de confort, ens escoltàvem a nosaltres mateixes, reflexionàvem... Ara no es dedica temps a fer aquestes coses, i només primen els nostres interessos ràpids, immediats, plaents... Cada vegada tenim menys d'humans i més de màquines. Per a mi, els valors que ens cal treballar per les que venen son l'empatia, l'autoreflexió, l'esforç, el sentit de comunitat i la resiliència.
.jpg "Passejant per una platja de Pipa (Brasil)")
Passejant per una platja de Pipa (Brasil)
Pipa és una petita localitat turística del nord-est del Brasil, pertanyent a l'estat de Rio Grande do Norte. Està relativament aïllada de les grans ciutats —la més propera és Natal, a uns 80 quilòmetres—. És famosa per les extenses platges. És un lloc magnífic, fins i tot per viure-hi. Quan arribes sents una energia espectacular, entres en una sintonia amb la natura fora de tot pronòstic, vius en calma, és com si el paisatge entrés per la teva pell, i sents que estàs en pau amb tu mateixa. Us recomano molt aquest viatge, jo hi he estat en cinc ocasions i repetiré.
I ara què?
Això d'envellir és un luxe. He viscut una vida amb molts entrebancs, però he tingut fe en mi mateixa, i he estat capaç de tirar endavant sola la meva família. He perdut pel camí gent molt estimada que m'ha ensenyat a valorar la vida. Diuen que som el que els altres ens donen, i és ben veritat, així que gràcies a totes les persones —bones i dolentes— que han passat per la meva vida per fer la Fanni que ara soc. Estic molt agraïda a la vida, és meravellosa. No em penedeixo d'absolutament res del que he fet, perquè tot m'ha aportat saviesa i m'ha donat l'oportunitat de créixer interiorment i reafirmar els meus ideals, criteris i valors.
"Això d'envellir és un luxe
Si hagués de donar un consell a una jove li diria que reflexioni sobre tot el que pensa, i que lluiti pel que creu. Que tingui una mirada empàtica cap als altres, que visqui escoltant el seu cor, que ajudi de manera altruista —és el que més felicitat dona—, que busqui llocs on compartir amb altres persones les rialles —el sentit de l'humor és molt important, et sana— i que tot el que faci a la vida, sigui el que sigui, ho faci al cent per cent. La vida és per viure-la amb els cinc sentits.
Coraçäo de papel | Luiza Possi
El diario de Noah | Nick Cassavetes
Una plaça de Gràcia | Joansorolla
