Em dic Maria Concepció, però em solen dir Ció. Vaig néixer en una casa modernista del barri de l’Eixample de Barcelona, un fred mes de febrer. Soc la sisena d’onze germans. Un pis que, tot i ser molt gran, va haver d’anar adequant el mobiliari dels dormitoris en funció del progressiu augment de la família. Un barri, el nostre, tranquil i endreçat, com la quadrícula del pla Cerdà. Gent que probablement s’acostava a allò de “missa de 12 els diumenges i el tortell per postres”.
El fet de ser molts germans fa que la infantesa i l’adolescència tinguin un caire especial. S’estableixen unes relacions, unes sintonies que ens han fet, malgrat els diferents caràcters, ser un conjunt familiar d’avinença prou harmoniosa. I és que foren anys de jocs, de patins, pilotes, sortides per la ciutat amb el pare —acabats amb coca-coles promeses, però mai begudes—, xocolata desfeta, celebracions d’aniversari —moltes—, revetlles, classes de música i complicitats mig secretes per esquivar el necessari “orden establecido”. Quan penso en tot això se m’apareixen els pares. I sobretot, la mare. Té mèrit portar endavant una família tan nombrosa. Amb treball, esforç i molta esperança se’n van sortir. Crec que procuraven tenir present aquella màxima atribuïda al bisbe Torras i Bages que diu “… Benaurada la casa on no hi ha massa ni massa poc…”
Un lloc que em fa sentir bé: la Cerdanya, el Cadí
Una festa que em porta bons records: les festes de Nadal i Sant Esteve
Una afició per al temps lliure: viatjar
Una cançó que m'agrada escoltar: La cruel guerra, de Mocedades
Una pel·lícula: Que bello es vivir, de Frank Capra
a.jpg "Diumenge de Rams amb els meus pares i alguns dels meus germans")
Diumenge de Rams amb els meus pares i alguns dels meus germans
En què has ocupat la teva vida?
Vaig començar molt d’hora a compaginar estudis i feina. Recordo que quan feia Preu vaig entrenar a bàsquet un grup de nenes d’una escola. Fou la primera experiència, de caire esportiu i de contacte, en certa manera, amb el món educatiu. He de reconèixer que, malgrat tenia molta traça a l’hora d’encistellar, em faltaven fonaments tàctics. Però la pràctica em feu descobrir maneres de relació per animar un grup. Em serviria més endavant. Va ser el primer i petit “sou”. Remuneració que, com era habitual en aquell temps, es lliurava als pares. Uns anys abans, durant el Batxillerat superior, em presentava en opció lliure als estudis de Magisteri. En aquella època, si havies aprovat la revàlida de quart, podies fer-ho. Amb 18 anys ja podies ser mestre. Gairebé era una tradició-obligació familiar.
Tanmateix, vaig començar els estudis de química. Em penso que influenciada per la carrera que havia fet el pare, una germana, i no em fa vergonya dir-ho, una pel·lícula sobre Marie Curie. Ho combinava amb una feina en uns laboratoris d'una empresa d’olis. Bata blanca i provetes i buretes. Començàvem a espavilar-nos per ajudar a l’economia familiar.
Un fet, una circumstància, havia de canviar la resta de la meva vida professional. La defunció sobtada de la directora d’una escola privada propicià que m’incorporés al món de l’ensenyament. I tot ensenyant, vaig aprendre a ensenyar. Després, oposicions i adjudicació d’una plaça, primer provisional i després definitiva, en un poble del Vallès. En tinc un record molt bo. Bona sintonia amb els companys i amb tota la comunitat educativa. Encara ara, quaranta anys després, rebo la salutació afectuosa d’antigues mares i alumnes del cole. Per allò que ara en diuen conciliació familiar, vaig iniciar un periple barceloní. Una escola al Raval —una experiència molt dura professionalment— , uns molts bons anys de projectes i de feina al SEDEC, al Departament d’Ensenyament, i finalment portant una aula d’adults a la Barceloneta. Una experiència molt enriquidora.
A manera de resum, quan hi penso, m’adono de l’esforç que ha suposat arribar fins a la jubilació. Suposo que semblant a la majoria de dones de la meva edat. Treballar i portar endavant la major part de feines de casa i la dedicació als fills no ha estat fàcil. Llevar-se la primera i anar dormir l’última. Ara em recupero, si cal, ronsejant al matí.
.jpg "La casa de l'Eixample on vaig néixer")
La casa de l'Eixample on vaig néixer
Com has viscut els canvis socials i culturals?
He viscut canvis que mai m’hauria imaginat. Quan era petita, les noies en general tenien un paper molt marcat: cuidar la casa i la família. A casa meva, els pares, van procurar que tots els fills estudiessin una carrera. Tenint present que, amb independència de les diferents opcions escollides, calia, a més a més, cursar magisteri. Ara que hi penso, vist amb perspectiva, sembla com si hagués estat una torna, una carrera “crossa”. Sigui com sigui, personalment, ha estat un bon bastó.
En general, amb el temps, aquesta situació viscuda a casa penso que s’ha anat generalitzant. Les noies han pogut estudiar i treballar al mateix temps de portar la casa. Amb l’afegitó de la progressiva implicació i corresponsabilitat de les respectives parelles. Tanmateix, amb un estil de vida molt diferent del de la meva generació. L’enorme quantitat d’estímuls que l’entorn, el “mercat” ofereix, fa que per arribar-hi es visqui de manera molt intensa i alhora superficial. Les renúncies, petites o grans, no són massa contemplades. Probablement, aquesta és una raó —no l’única—, de la disminució de la natalitat. Penso, finalment, que el gran i poderós canvi social i cultural se centra en la tecnologia. Estem més connectats globalment. Sabem que passa arreu del món, però potser no sabem què li passa a la veïna del replà. Sembla que això que en diuen l’algoritme ja domina el nostre dia a dia. Fa respecte, o gairebé por.
"Sabem que passa arreu del món,
però potser no sabem què li passa a la veïna del replà
Què creus que era millor anys enrere?
Abans la vida era més pausada, més propera. Recordo els sopars amb tots els germans, els pares i l’àvia. Les llargues converses i el respecte que es tenia pels grans. Havent sopat —encara no hi havia televisió— el pare ens narrava un capítol de les extraordinàries aventures del Massagran. Ara tot va massa de pressa i sembla que el temps no doni per a escoltar-se. Penso que s’estan perdent valors essencials com l’educació, la paciència i la responsabilitat. A casa meva ens van ensenyar a ser agraïts, a cuidar les coses i a complir la paraula donada. També a ajudar els altres sense esperar res a canvi. Valors que jo he intentat transmetre als fills i, ara, als nets. Avui veig molt individualisme, però també joves amb ganes de canviar el món, i això em dona esperança. Per a mi, el més important és mantenir la dignitat, el respecte i la memòria del que hem viscut, perquè sense arrels no hi ha futur.
Des de la Collada de Toses
La Cerdanya. Quan hi arribo des de Barcelona m’aturo dalt la collada de Toses. Se m’obre davant meu la vall. Respiro profundament, i em ve una sensació de pau i llibertat. Sempre. M’agrada aquest espai, aquesta vall, perquè és, alhora, acollidora i majestuosa. Llarga, ampla i verda. Festonejada de muntanyes que la perfilen. I a cada pas, quan aixeco la mirada, el Cadí sempre hi és.
I ara què?
Fer-me gran ha estat aprendre a mirar enrere amb serenitat. He tingut una vida plena: envoltada de família, amor i records. He après que els diners ajuden, però no donen la felicitat; el que realment importa són les persones i els moments compartits. Si pogués tornar enrere, intentaria preocupar-me menys pel que diran, i més per gaudir del present. Podríem dir-ne viure més la pròpia vida, i no tant la que esperen els altres. Ara, en temps de jubilació, crec que em retrobo a mi mateixa i soc més lliure. El que més m’enorgulleix és haver mantingut la família unida i haver tingut cura de tothom: pares, germans, fills i nets. A les noves generacions els diria que no oblidin d’on venen, que valorin el que tenen i que no deixin que la pressa els robi la vida. La felicitat en saber apreciar el que tens i estimar als altres activament.
" A les noves generacions els diria que no oblidin d’on venen,
que valorin el que tenen i que no deixin que la pressa els robi la vida
La cruel guerra | Mocedades
Que bello es vivir | Frank Capra
Cada nit el pare ens llegia una historieta d'en Massagran
