Soc filla de Badalona, on vaig néixer fa 90 anys, i vaig ser filla única fins als dotze anys, que va néixer la meva germana. Per motius de feina del meu pare ens vàrem traslladar a Sant Adrià, quan tenia tres anys i vaig fer els meus primers estudis en una acadèmia, de la qual no en guardo un bon record perquè compartia la classe amb alumnes molt més grans que jo. Als sis anys vàrem tornar a Badalona i aleshores em portaren a l’escola de les carmelites, de la qual tampoc en tinc un bon record, però en aquest cas perquè em costava molt aprendre i el sistema d’ensenyament era d’allò més antiquat, amb càstigs de genolls de cara a la paret, picada als dits amb un regle i, fins i tot, tancada en una habitació, sota l’escala, per bé que jo no ho vaig patir. Quan ho vaig explicar a casa, el meu pare va anar a veure les monges i els hi va dir que si hi havia algun problema era ell qui ho havia de saber i resoldre, però que a mi ni em toquessin. La raó de les meves dificultats era que patia un trastorn específic de l'aprenentatge, especialment relacionat amb la lectura i l'escriptura, conegut com a dislèxia i que se’m va diagnosticar als trenta anys, quan un dia, el meu marit, que estava al carrer, em va dir que li mirés a l’agenda el número d’una botiga que hi havia d’anar i li vaig dir el 223 per comptes del 232!.
Tot i això, tenia facilitat per la música i sempre que podia me n’anava a tocar el piano. De fet, el vaig estudiar i quan tenia setze anys els pares me’n varen regalar un. A casa sempre em vaig sentir molt estimada i mai no em va faltar de res. A la postguerra vaig ser una nena feliç. Amb quatre anys, els diumenges anàvem de Sant Adrià a Badalona amb bicicleta, creuant la via del tren, a veure els avis i a la tarda venien els veïns, posaven música, i ballàvem.
Recordo que a Sant Adrià muntaven uns cavallets i hi havia una nena que dormia al terra, en una tenda, i jo m’hi vaig fer molt amiga, i el meu pare li va dir a la mare: agafes aquesta nena, la portes a casa, la banyes, li poses roba i que mengi amb la Maria Rosa, ja que és tan amiga. El meu pare era una bellíssima persona. Els diumenges agafava el camió i portava materials de construcció, teules, uralita, ciment,..., als barris de barraques del Somorrostro i de La Mina, fins i tot a la casa de la Carmen Amaya. Feia apuntar tot el que donava al treballador que l'acompanyava, fins un dia que li va dir: señor Miguel, usted cree que esto lo va a cobrar? Malauradament va morir de repent, encara jove, als 52 anys, quan jo en tenia 21, i el dia de l’enterrament el carrer estava ple de gitanos d’aquells barris, plorant-lo.
Un lloc que em fa sentir bé: les estades a la casa d’Espot
Una festa que em duu bons records: el Nadal
Una afició per al temps lliure: caminar i llegir
Una cançó que m'agrada escoltar: el Messies de Händel
Una pel·lícula: cantando bajo la lluvia amb Fred Astaire
En què has ocupat la teva vida?
Quan vaig acabar l’escola, com que el pare va veure que sabia llegir, escriure i sumar i restar, em va col·locar al despatx de l’empresa per fer tasques administratives. Les vaig fer bé mentre eren manuals, de copiar i escriure, però quan la cosa es va mecanitzar vaig tenir dificultats i vaig haver de fer altres feines. En tot cas, el meu pare volia, de totes totes, que seguis treballant, fins al punt que quan m’havia de casar em va dir de buscar un local a Sant Adrià per muntar-hi una tenda, però malauradament va morir abans i no va poder ser. Em vaig casar als 22 anys i el meu marit es va fer càrrec del negoci de materials de construcció, però ell era mecànic electricista i, al cap d’un temps, el vàrem haver de tancar. Va trobar feina a Barcelona i ens hi vàrem traslladar. Jo, aleshores em vaig dedicar a portar la família. Vaig tenir cinc fills, tres nois i dues noies, i tinc 12 nets i tres besnéts.
El 1968, quan tenia 32 anys, un company de feina del marit li va dir que a Espot s’estava construint una estació d’esquí i que li podia vendre una parcel·la per fer-hi un xalet, ja que sabia que ens agradava esquiar. Un cap de setmana vàrem anar a veure-ho, i després de set hores de viatge des de Barcelona, vàrem trobar un terreny ple de pedres i sense ni un arbre. Però la Vall d’Aneu ens va agradar molt i vàrem decidir, finalment, fer una caseta, no un xalet, que l’hem gaudit estius i hiverns durant més de cinquanta anys. Ara, que soc vídua m’hi passo del maig a l’octubre i també els Nadals i altres festes amb els fills.
La crisi econòmica del 1992-93 ens va afectar de ple i vàrem haver de reinventar-nos. El 1994, vaig crear amb el meu marit i dos fills un petit establiment de menjars cuinats a la plaça de la Sagrada Família. Era conegut per oferir una àmplia varietat de plats preparats, inspirats principalment en la cuina casolana i tradicional catalana. El negoci destacava pel tracte proper amb la clientela i, durant anys, va formar part del paisatge gastronòmic barceloní i va ser un referent dels menjars per emportar.
" El meu pare volia, de totes totes, que, després de casada, seguis treballant
Com has viscut els canvis socials i culturals?
La relació amb els pares era molt diferent a la que tenim ara amb els fills. Per començar, els tractàvem de vostè, tot i que el meu pare no ho volia i preferia una relació més propera. Tampoc no es tenien converses en profunditat sobre aspectes diversos de la vida, com ara els sentiments, les preocupacions o els problemes personals. Hi havia més distància i respecte, i sovint els fills no qüestionàvem les decisions dels pares. Les normes eren més estrictes i cadascú tenia molt clar quin era el seu paper dins la família. La mare ens educava a fer les coses de casa. Per manar, deia, ho has d’haver fet abans. Amb els fills d’avui, en canvi, hi ha més confiança, comunicació i llibertat per expressar opinions i emocions, però moltes vegades menys obediència i respecte cap a l'autoritat.
Què creus que era millor anys enrere?
S’ha perdut educació en molts sentits, des dels comportaments o el que abans en dèiem urbanitat, fins al respecte a la gent i la consideració envers els altres. Abans hi havia unes normes de convivència més marcades, com saludar, donar les gràcies, demanar les coses amb respecte o tenir en compte les persones del voltant. Avui, en alguns casos, aquestes formes s’han anat perdent i sembla que hi ha més individualisme i menys preocupació per l’altre. Sorprèn, però, que davant de situacions extremes aquesta actitud canviï. En moments de necessitat, apareix un fort sentit de solidaritat, amb moltes persones disposades a ajudar, col·laborar i oferir el seu temps de manera desinteressada.
" Avui sembla que hi ha més individualisme i menys preocupació per l’altre
I ara què?
La veritat és que no m’he adonat que envellia, perquè la salut m’acompanya i continuo fent el mateix i amb la mateixa il·lusió de sempre. Potser han aparegut algunes arrugues i els anys pesen una mica més, però dins meu encara hi viu aquella persona inquieta i plena de ganes de fer coses. Visc al dia, sense esperar res concret. No busco controlar el futur. Amb l’esperit obert, descobreixo que sempre hi ha novetats per viure i aprendre.
.jpg)
Per celebrar que he fet noranta anys vaig dir als meus fills que em volia tirar amb parapent. Volar té també un simbolisme relacionat amb l’esperit amb què hem de viure: lliures, per sobre de les coses, sense deixar-nos atrapar per les preocupacions. Als noranta anys, encara tinc ganes de descobrir, d’assumir reptes i de mirar la vida amb il·lusió.
" No busco controlar el futur. Amb l’esperit obert, descobreixo que sempre hi ha novetats per viure i aprendre
El Messies de Händel
Cantando bajo la lluvia, amb Fred Astaire i Gene Kelly
