Els meus pares eren de Dorbe, un poblet deshabitat avui, del Pallars Sobirà, però després de casats van anar a viure a Espot, on vaig néixer jo, i una germana i un germà més, el més petit. El meu DNI diu que vaig néixer el 1920, però a l’acta de matrimoni, és a dir, al Registre parroquial, figura 1926. O sigui que no sé quina edat tinc. En tot cas soc centenària, una condició compartida per molts membres de la família.
La meva infància, doncs, va transcórrer a Espot, on nens i nenes anàvem a estudi, però en aules separades i jugàvem a saltar a corda, perquè no es podia fer gaire més. Espot en aquells anys tenia escola, amb un mestre i una mestra, i tenia capellà permanent. Les famílies no eren gaires, però tenien molts fills i això feia que el nombre de criatures fos suficient per mantenir l'escola. D'altra banda, en fer-se grans, segons la tradició, l'hereu es feia dàrrec de la casa i a la pubilla se li buscava un noi per casar-s'hi. El que venia després anava al seminari o al noviciat per fer-se capellà o monja, al menys, per tenir estudis. Així, al poble sempre hi havia capellans, a més del rector, que marcaven els costums i la vida quotidiana. Era força habitual, per exemple, veure un capellà beneint les vaques abans de marxar al camp a llaurar. Les festes religioses eren molt concorregudes.
La guerra civil va ser un trasbals pel poble i per la família. El meu pare era d’esquerres i va haver de marxar cap a França, com molts altres catalans afins a la República. Dos veïns d'Espot, que també havien marxat, van ser detinguts pels feixistes i varen passar per diversos camps de concentració, per morir, finalment, al camp de Flossenbürg. Poc temps després, la meva mare va ser detinguda i carregada amb un camió cap a un camp de concentració a Caspe. Recordo que jo em vaig agafar al camió perquè també volia marxar amb ella i un soldat em va tirar a terra. Jo, la germana i el germà ens vàrem quedar sols amb els avis.
Un lloc que em fa sentir bé: mirar el paisatge des de la porxada de casa
Una festa que em duu bons records: les festes de Nadal, amb tota la família
Una afició per al temps lliure: anar a collir bolets
Processó del Via Crucis el Divendres Sant, passant pel pont romànic
En què has ocupat la teva vida?
Acabada la guerra, la majoria de caps de casa havien fugit i les condicions al poble eren de subsitència. Vaig passar més gana que set, ja que l'aigua la teniem en abundància. Per sort, els pares van poder tornar i jo vaig començar a treballar de mossa, avui dona de fer feines. Rentava la roba de les fondes al riu, tant a l’estiu com a l’hivern, que havíem de trencar el gel de l’aigua i ens emportàvem un pot amb aigua calenta per no congelar-nos les mans. Després ja varen fer una bassa i un safareig. També em dedicava a netejar i preparar pollastres, i com a paga em regalaven les potes.
Com que estava grassona, els de dretes van fer córrer la brama que estava embarassada, amb tot el que això implicava en aquell moment. La mare es va posar malalta del disgust. Van fer pujar el metge tot dient que havia de visitar el pare, em van anar a buscar a la feina i quan el metge va dir que era verge, es va aclarir el tema però la gent de la casa no em volia pagar. La guerra civil va tenir uns efectes devastadors en les relacions humanes d’aquests pobles.
Als 27 anys em vaig casar amb un vidu, que tenia dos fills, un d’ells amb hidrocefàlia. La seva esposa havia mort als 25 anys. I vaig tenir la ferma oposició de tota la família. Fins i tot van fer venir familiars de Lleida i de França per treure’m la idea del cap. El meu futur marit, per facilitar-ho va proposar que els seus fills es quedessin amb els avis, però jo vaig dir que si no tenia els seus fills no em casava. I vaig ser la dona més feliç del món. Després vaig tenir una filla i un fill. Estic orgullosa d’haver cuidat tota aquesta canalla. Avui tinc 5 nets i 9 besnets, que són la joia més gran.
" La guerra civil va tenir uns efectes devastadors
en les relacions humanes d’aquests pobles
Com has viscut els canvis socials i culturals?
Els canvis que més m’han impressionat al llarg de la meva vida han estat, sens dubte, els que han afectat la vida domèstica. He vist com, a poc a poc, moltes de les tasques que abans requerien molt d’esforç, temps i dedicació s’han anat simplificant gràcies a l’arribada de noves comoditats i aparells.
Un fet important va ser la construcció de la central hidroelèctrica el 1951, que va permetre donar feina a molta gent del poble i, sobretot, tenir aigua corrent a casa, que va representar un canvi enorme en la vida quotidiana. Abans, anar a buscar aigua era una tasca habitual que requeria temps i esforç. Amb l’arribada de l’aigua corrent a casa tot es va fer molt més fàcil i còmode. Poder tenir un lavabo dins de casa va millorar molt la higiene i les condicions de vida. Una cuina més equipada ens va permetre deixar de cuinar amb foc a terra. Més endavant, la incorporació de la màquina de rentar va suposar una altra gran transformació, quan dedicàvem moltes hores a rentar la roba a mà, al riu. Avui ens sembla normal obrir una aixeta, posar en marxa una rentadora o dutxar-nos amb aigua calenta, però abans eren comoditats impensables.
La inauguració de la central, el 1955, va ser tot un esdeveniment d'exaltació patriòtica de l'època. La va fer el dictador. A l'entrada del poble s'hi va posar un arc amb la inscripció "Espot y su Consejo, al Caudillo". A tots els nens, amb els mestres, se'ls van donar banderetes espanyoles per la rebuda i havien de cridar "Viva Franco, viva Franco". I es va obrir una pista forestal perquè pogués travessar el Parc amb un totterreny, que mai més es va fer servir. A Sant Maurici s'havia preparat un refrigeri, amb neu portada de la congesta dels Encantats, que ni s'hi va aturar, amb el subsegüent enuig dels qui ho havien preparat.
Les tasques de l'agricultura han canviat completament. L'herba pel bestiar es recollia a má, s'apilava en uns arguets, unes estructures de fusta, on es deixava assecar i es guardava per alimentar el bestiar durant l’hivern. Els arguets formaven part del paisatge agrari tradicional del Pallars i de l’economia de subsistència de les cases de pagès. Per abonar els camps es recollien els fems dels corrals en unes cistelles i es transportaven amb mules fins on s'haguessin de fer servir.
D’altra banda, la vida de les dones ha canviat molt, també pel que fa a l’estètica i a la manera de viure el propi cos. Abans, t’engreixaves i ben contenta que estaves. Tot i que a mi em va costar un disgust. No hi havia aquesta obsessió constant per mantenir-se prima, controlar el pes o encaixar en uns cànons de bellesa tan estrictes. Engreixar-se era, moltes vegades, una cosa natural que formava part de la vida: menjaves, gaudies i no estaves pendent tota l’estona de la bàscula ni de si el teu cos s’ajustava o no a un determinat ideal de bellesa. Avui, en canvi, sembla que les dones hàgim de vigilar contínuament el que mengem, com ens veiem i com envellim, com si el nostre cos estigués sempre sota examen.
" Els canvis que més m’han impressionat han estat
els que han afectat la vida domèstica
Rentant la roba al riu Escrita d'Espot
El meu pare, anant a collir herba amb un arguet
Construint una cistella per posar fems
Què creus que era millor anys enrere?
Ara es va massa de pressa, per això no valorem el que tenim. Abans, tenir menjar i coses materials era tot un privilegi. S’aprofitava cada cosa i es comprava només allò que realment calia. No es llençava res i, sovint, les famílies havien de fer molts esforços per arribar a final de mes. Avui, en canvi, vivim envoltats d’abundància: tenim més aliments, roba, electrodomèstics i objectes dels que realment necessitem. Hem passat d’una època d’escassetat i aprofitament a una societat on sovint tenim massa de tot i consumim més del necessari.
" Vivim en una societat on sovint tenim massa de tot
i consumim més del necessari
I ara què?
He viscut una llarga vida i, mirant enrere, em sento afortunada. Certament, els principis van ser difícils, amb la guerra i les privacions o penúries que vàrem passar, però he estat feliç al costat del meu marit i dels meus fills, amb qui he compartit moments inoblidables. Durant tots aquests anys he vist molts canvis: han canviat els costums, la manera de viure i la societat en general. De vegades sembla que la vida hagi passat volant. Ara, quan miro enrere, tinc una pila de records que no s’acabarien mai i sento gratitud per tot el que he viscut i per les persones que m’han acompanyat en aquest llarg camí.
Jo desitjaria que els joves gaudissin també de la vida, sobretot de les petites coses, perquè sovint són les que ens fan realment feliços. Que aprofitin cada moment amb les persones que estimen, que siguin bons, que no tinguin pressa per créixer i que guardin molts records bonics per al futur.
El pont romànic sobre l'Escrita, a Espot
