Marta


Tinc 83 anys vaig néixer a Barcelona i ara visc des del 1968 a una població mitjana del Baix Camp. Vinc d’una família nombrosa (vuit germans), catalana i religiosa. De la meva infància tinc records contradictoris. Per una banda, quan només érem dues filles (jo soc la segona), recordo uns pares afectuosos i una germana més gran amb qui ens fèiem un fart de jugar a cuinetes. L’olor de pa acabat de coure del forn de sota casa no l’he perdut encara. Aquests són els primers records de quan tenia dos anys.

De més gran recordo el racionament, el pa morè, les patates escasses, les cues per comprar oli quan n’hi havia, la mare sempre enfeinada cuinant, rentant, cosint, planxant, el fred a l’hivern, la banyera que s’omplia una vegada a la setmana i per on passàvem tots, un rere altre, sense canviar l’aigua. Les lectures al vàter, d’amagat, perquè era l’únic lloc on podies tenir una mica d’intimitat. Però ara ho recordo i em sobta tanta precarietat, però no em considerava infeliç.

" Ara em sobta tanta precarietat, però no em considerava infeliç

Als pares els tractàvem de vostè. Ara i sempre els meus fills m’han tractat de tu. Penso que el respecte no es perd per això. El pare no ens renyava mai directament, això no obstant la seva mirada, quan fèiem una trapelleria, ens feia més mal que una bufetada. Amb els meus fills la relació ha estat diferent. Els he deixat més lliures, els límits més amples i els he deixat equivocar si ha calgut, sense deixar d’estar al seu costat.

Un lloc que em fa sentir bé: a l'estiu un bany al mar a primera hora del matí. A l'hivern, una lectura davant la llar de foc.

Una festa que em duu bons records: Nadal, Sant Joan,... 

Una afició per al temps lliure: lectura, pintar amb aquarel·la, jocs de llengua (paraulògic, mot-li, claudàtors).  

Una cançó que m'agrada escoltar: A Margalida, de Joan Isaac. 

Una pel·lícula: Johnny cogió su fusil. 


Sobretot recordo els Nadals. La mare encenia la cuina econòmica i tota la casa feia olor d’escalfor i del pollastre rostit. La missa del Gall, el ressopó, el pessebre. Tot això m’ha marcat positivament i m’encanta fer el pessebre i reunir la família per Nadal. També la nit de Sant Joan la celebro amb focs artificials i coets que em remeten a la pedra foguera, als mistos garibaldi, a les bombetes i a les piules de la meva infància.

Les germanes grans al Ramon Llull

En què has ocupat la teva vida?

Vaig estar escolaritzada al Ramon Llull. Tot i que l’ensenyament era únicament i exclusiva en castellà, les mestres, moltes provinents de la República, feien el que podien per suavitzar el nacionalcatolicisme que imperava a l’escola. No hi havia càstigs físics. Cantàvem cançons en català tals com Les petites formiguetes o Les figures del Pessebre. Després vaig fer el batxillerat elemental a l’institut Maragall. Acabat el batxillerat se’m va presentar el dilema de si continuar el batxillerat i posteriorment a la universitat estudiar Geografia i Història o, vista la situació familiar, moltes boques i pocs diners, posar-me a treballar. Parlant-ne amb una amiga em va dir que ella estudiaria magisteri que en tres anys ja tindria una carrera. Vaig pensar que era una bona idea. Els anys que durava el batxillerat superior més preuniversitari, ja tindria una carrera i em podria posar a treballar. I així va ser. I sort en vaig tenir d’aquesta decisió. He gaudit molt amb l’ensenyament, quasi sempre en educació infantil. Tot el que havia après a l’escola Normal, no em va servir de res, però vaig entrar en contacte amb el moviment de Rosa Sensat, l’escola Decroly, l’escola Thalita, etc. i se’m va obrir un món nou. He treballat tant a l’escola pública com a la privada i fins a la meva jubilació, fins a l’últim dia vaig treballar amb il·lusió i ganes. Encara ara m’agrada trobar antics alumnes que em parlen dels bons records que tenen del temps que vam passar junts.


" Tot el que havia après a l’escola Normal, no em va servir de res


Com has viscut els canvis socials i culturals?
Amb el fi de la dictadura la societat en general va millorar molt. Ara hi ha més maneres de viure, cadascú pot triar com vol i amb qui vol viure. Hi ha llibertat religiosa, tot i que la pràctica institucional ha baixat molt, pugen els valors com el del benestar mental, l’ecologisme, el pluralisme, la preocupació pel canvi climàtic, els drets del col·lectiu LGTBIQ+, etc. La vida de les dones ha millorat moltíssim. Hem passat d’obeir els pares i després a obeir el marit a poder decidir per nosaltres mateixes. Encara recordo quan, tot i tenir ingressos propis, no podia obrir un compte bancari o tramitar el passaport sense autorització marital.

Les tasques domèstiques que majoritàriament han recaigut o recauen encara, aquí encara falta canviar molt, en les dones s’han vist molt alleugerides amb la rentadora, l’aspiradora, i altres ginys que fan aquestes tasques més fàcils. També han millorat molt la vida de les dones, els anticonceptius que permeten triar quan vols quedar embarassada i no encadenar un embaràs rere altre com passava abans. Què falta millorar per aconseguir la igualtat de gèneres? La implicació masculina en les tasques domèstiques i en la criança i educació dels fills. Quan això sigui equitatiu, serà més fàcil per a les dones arribar en l’àmbit laboral a llocs on ara li és difícil fer-ho.

" Encara recordo quan, tot i tenir ingressos propis, no podia obrir un compte bancari o tramitar el passaport sense autorització marital

Què creus que era millor anys enrere?
Considero imprescindibles: el respecte ja sigui a les persones, a les idees o a l’entorn, el compromís ja sigui amb el país, la comunitat, la família o a la paraula donada, la paciència, la gratitud. El respecte per la veritat s’ha anat perdent. Abans podies discrepar i continuar parlant, ara hi ha molta pressa per cridar més fort i acabar amb la qüestió. El “i tu més” de la política n’és un bon exemple.

El compromís a temps fix, és a dir pertànyer a una entitat sigui cultural, esportiva o política que t’obligui a uns horaris fixos i dies determinats. Cada vegada costa més trobar gent que s’hi impliqui, en canvi, davant catàstrofes o actuacions puntuals, si que n’hi ha.

Tot ha de ser immediat. Encara m’és present aquell nefast eslògan de determinada entitat bancària “Ho veus, ho vols, ho tens”. Si alguna cosa costa, ho deixo. S’està perdent la constància, l’esforç, la paciència, el temps lent. Ho volem tot, ja. Es va perdent l’art d’esperar, d’avorrir-se, de parlar, de fer tertúlies, de llegir un llibre sencer. Se’ns escapa la profunditat i ens quedem en la superficialitat.

Donar les gràcies, cedir el pas, cuidar allò que és de tots, saludar amb un “bon dia” qui ens trobem pel carrer, són gestos que es van perdent. Una comunitat funciona quan diem: això és de tots, doncs ho cuido.

" Una comunitat funciona quan diem: això és de tots, doncs ho cuido

I ara què?
El que em pesa més d’envellir és anar perdent autonomia. Condueixo, però no faig trajectes llargs, als prestatges de dalt dels armaris ja no hi arribo, em cauen les coses de les mans, no trobo les claus, etc. però com que això no ve tot de cop, m’hi vaig adaptant.

Procuro mantenir-me activa tant en l’àmbit social com el físic i mental i m’agrada complir anys. No m’agrada gaire mirar enrere. De tot el que he viscut, orgullosa de res, la meva ha estat i és una vida com tantes d’altres. Si de cas contenta i feliç. M’ha fet feliç la meva feina, estic contenta de com he educat els meus fills i que els nets m'estimin i em vinguin a veure sovint. Si alguna cosa no tornaria a fer, això queda per a la meva intimitat.

No sé què passarà en el futur, però espero que hi hagi cura del planeta i de les coses petites i la gent que teniu a prop. Que no es perdi la responsabilitat comunitària. Que ens cuidem entre tots.

No soc qui per donar consells, puc parlar de les meves experiències, puc expressar les meves opinions, però no vull aconsellar. Cadascú ha d’experimentar per si mateix i traçar el seu propi camí. No dono consells, només dic: sigueu bona gent.

" No dono consells, només dic: sigueu bona gent


Pel meu aniversari dels seixanta anys, el meu fill em va regalar un curset de submarinisme i, per no disgustar-lo, vaig acceptar. Al principi em va costar: respirar sota l’aigua, controlar els nervis, trobar el ritme... Però a poc a poc vaig anar agafant confiança i vaig acabar bussejant molt i molt bé. Mar Roig, Columbretes, les Medes, Eivissa, Menorca... Cada lloc tenia els seus colors, les seves formes i les seves sorpreses. I cada vegada que baixava sota l’aigua tenia la sensació d’entrar en un món secret, lluny de tot. Vaig continuar bussejant, fins que va arribar la pandèmia i ho va aturar tot. Però encara avui, quan penso en aquells anys, puc recordar perfectament aquella sensació d’enfonsar-me sota l’aigua i començar a volar. El silenci sota l'aigua, el sol reflectit a la sorra del fons. Són imatges que perduren.

A Margalida | Joan Isaac

Johnny cogió su fusil | Dalton Trumbo
Missatges més recents Missatges més antics