Vaig néixer a Bucarest, Romania, l'any 1940, en ple inici de la Segona Guerra Mundial. Tant els meus pares com jo, teníem nacionalitat italiana, pel fet que la família eren el resultat de la migració italiana vers la Romania, als finals del segle XIX i l'inici del XX. A casa es parlava tant el romanès com l'italià. El meu pare treballava a l'Ambaixada d'Itàlia de Romania. Els estius i vacances anàvem a Câmpulung, a casa dels avis; jo jugava amb els meus cosins i m'ho passava molt bé. Vaig ser filla única fins als 19 anys.
Després de fer dos anys d'escola primària publica romanesa, per evitar una educació tendenciosa del règim comunista, els meus pares em van enviar, sola, a Itàlia en l'Orient Express, a casa dels avis; jo tenia 10 anys i encara em dura la por d'aquell viatge. Allí vaig acabar l'escola primària, per iniciar el "Liceo" (batxillerat italià) a Brescia.
Durant la meva estada a Itàlia, el meu pare va ser detingut per la Securitate romanesa, el 1951 i empresonat durant 4 anys. La meva mare, després d'organitzar protestes a Romania, va venir també a estar amb nosaltres. Un dia, a l'inici de l'estiu, en entrar a la cambra on hi havia els avis i la meva mare sento, a la ràdio: "El ciutadà italià Eraldo Pintori (el meu pare) ha estat condemnat a mort, acusat de ser espia al servei dels Estats Units d'Amèrica i del Vaticà". Mai no ho oblidaré, i encara ploro en recordar-ho.
Amb aquest bagatge, vaig continuar cursant i superant l'escola secundària, tot ajudant la meva mare a redactar les denúncies i informes que lliurava al Ministeri d'Assumptes Exteriors d'Itàlia sobre la detenció i possible "desaparició" del seu marit.
" Un dia, a l'inici de l'estiu, sento, a la ràdio: "El ciutadà italià Eraldo Pintori
(el meu pare) ha estat condemnat a mort, acusat de ser espia al servei dels
Estats Units d'Amèrica i del Vaticà". Mai no ho oblidaré!
Malgrat tots aquests tràngols, vaig fer bones amistats amb les nenes de l'escola, i amb els familiars que teníem a Brescia, i també amb els que vivien molt a prop de la frontera suïssa, a Lavena Ponte Tresa, poble en el qual va néixer el meu pare, i a on els meus parents tenien un petit bar restaurant. En aquest restaurant vaig aprendre a servir el cafè als clients: jo tenia tretze anys i recordo que, al vespre, venien els carabinieris, de la frontera i després els contrabandistes: i mai es trobaven! El tabac, els cigarrets i el cafè eren els productes comuns d'aquest comerç no legal entre la rica Suïssa i la Itàlia, encara ressentida de la postguerra.
El 15 d'abril de 1955, el meu pare va ser alliberat com a presoner de l'Estat Romanès i la meva mare i jo el vàrem anar a rebre a la frontera austríaca, a l'estació ferroviària del pas del Brennero. Durant els quatre anys de captura no hi va haver cap comunicació, ni postal ni telefònica, amb la família, com tampoc cap subministrament de roba o alimentació, per part nostre. No obstant això, la joia de rebre'l i abraçar-lo ens va permetre superar el seu estat físic deplorable. El pare estava fortament desnodrit i el seu alliberament va tenir un gran impacte mediàtic.
La recuperació, tant física com psicològica, va ser eficaç i ràpida, de tal forma que al setembre del mateix any, el Ministeri el destinà al Consolat d'Itàlia de Sankt Gallen a Suïssa; fet que va implicar el trasllat de la família a aquesta ciutat del cantó alemany d'aquest país. Aquest desplaçament no va interrompre els meus estudis, puig que jo vaig ser admesa a l'escola internacional, on els seus estudis de la secció italiana eren reconeguts per obtenir el grau de secundària italià. Allí vaig fer els dos anys de Liceo scientifico, però els meus companys de curs no van continuar, i jo era l'única estudiant, que podia passar a fer el darrer any de secundària. La direcció d'aquell institut va comunicar als meus pares que, per un únic alumne, no podien realitzar el darrer any de secundària italiana, per tant, l'alternativa era tornar a Itàlia a un "Liceo", amb l'inconvenient del fet que calien fer quatre cursos per accedir a l'examen corresponent de la Maturitá, a Itàlia. Aquest va ser el motiu pel qual jo vaig anar a parar al Liceo Italiano de Barcelona.
Naturalment, els meus pares em van acompanyar a Barcelona, ciutat desconeguda per a nosaltres i, a través del Consolat General d'Italia, vaig ser acceptada i matriculada al darrer curs del Liceo Italiano de Barcelona. Però el meu pare, amb la finalitat d'ampliar el meu entorn social en aquesta ciutat, va cercar, donada la nostra prèvia relació amb Romania, alguna família d'origen romanès.
Un dissabte a la tarda del mes d'octubre de 1958, els meus pares, abans de tornar cap a Sankt Gallen amb el seu cotxe i per quedar una mica més tranquils, van decidir d'anar amb mi, a casa d'una d'aquestes famílies. Ens van rebre amb molta amabilitat, i estàvem parlant en romanès quan va aparèixer un noi, que no entenia la llengua que parlàvem, però va pescar que nosaltres vivíem a Sankt Gallen, en la Suïssa alemanya, i en un moment oportú, per no interrompre la conversa en romanès, es va dirigir a mi dient-me: Sprechen Sie deutsch?. Molt sorpresa, vaig respondre, ja (sí). Aquell noi, que em va preguntar si parlava alemany, va esdevenir el meu marit i continuem junts des de fa 64 anys. Ara soc catalana, mare de quatre fills, àvia de 7 nets i tinc 2 besnets.
El fet de que la meva història i famlia procedeixin de diferents països ens va obligar a fer llargs viatges en cotxe, amb els nens petits. Així, ens vàrem aficionar a fer alguns milers de quilòmetres per Europa amb remolc tenda, caravana i autocaravana. Una afició que vàrem deixar en fer vuitanta anys.
Un lloc que em va fer sentir bé: el desert del Sàhara, amb el remolc tenda, en una nit d'hivern, tenint per sostre una meravellosa estelada.
Una festa que em duu bons records: les celebracions dels 25 i 50 anys de matrimoni, amb tota la família i molts amics, tot i que el meu pare i el meu sogre ja no van ser a la segona.
Una afició per al temps lliure: fer vestits per les meves filles, llegir i tocar el piano.
Una cançó que m'agrada escoltar: el cor dels esclaus jueus de l'opera Nabucco de G. Verdi.
Una pel·lícula: Ladrón de bicicletas, de Vittorio De Sica.
Amb el remolc tenda pel desert d'Argèlia
Amb la família a Romanía
Quan vaig tornar a posar els peus a Romania, al cap de 36 anys, un cop superada la difícil frontera, em van caure les llàgrimes, al veure i llegir, la paraula pâine (pa), en una botiga.
En què has ocupat la teva vida?
Superada l'educació secundària, jo, d'acord amb els meus pares, havíem decidit que anés a Itàlia per estudiar Dret, però a conseqüència del nostre enamorament, que va ser ràpidament consolidat, la meva família va acceptar que jo estudiés filologia romànica a la Universitat de Barcelona. Al mateix temps que feia la llicenciatura en filologia romànica, vaig reforçar els meus coneixements de francès i alemany a l'Escola d'Idiomes de la Universitat de Barcelona.
Acabats els estudis a la UB, em vaig casar l'any 1962, i, ja embarassada del primer fill, vaig rebre la proposta de donar lliçons d'Italià a l'Institut de Cultura Italiana. Aquesta feina va anar seguint fins que vaig ser proposada per continuar-la a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Preveient la possibilitat que l'Escola Universitària de Traducció i Interpretació es transformés en facultat, vaig decidir fer el doctorat, encoratjada pel meu marit. Dos anys abans d'acabar la tesi, em vaig presentar al concurs convocat pel Ministerio de Asuntos Exteriores, per esdevenir traductora oficial de llengua romanesa a l'espanyol, nomenament que vaig aconseguir quan ja era mare de quatre fills. He realitzat centenars de traduccions de documents oficials i textos del romanès al castellà i també de l'espanyol al romanès. El grau de doctor em va permetre accedir a ser professor Titular de la UAB.
Puc dir, que la tasca de professora de llengua i cultura italiana ha omplert amb plenitud la meva realització professional, gaudia donant classes! També he col·laborat amb goig en el desenvolupament de l'Escola Universitària de Traducció i Interpretació i en la seva evolució a Facultat.
Amb l'experiència dels 64 anys de casada, i havent tingut quatre fills, set nets i dos besnets, puc dir que he assumit la meva realització corporativa i com a dona, amb plenitud i total satisfacció. No crec haver estat víctima, en absolut, de la més petita segregació atribuïble al meu sexe.
" Puc dir, que gaudia donant classes!
A la UAB
Com has viscut els canvis socials i culturals?
He viscut i compartit molts canvis, tant socials com polítics; però que, malgrat els desencants en alguns casos, considero que el resultat global és positiu. S'ha aconseguit, crec, una societat molt més personalista, fins a l'arribada a la globalització de les tecnologies de la comunicació personal, o sigui la mundialització del telèfon mòbil. Les persones ens comuniquem constantment, però què difícil és reunir-nos, trobar-nos, i aconseguir una base de raonament i de diàleg! Correm el risc de caure en un pobre individualisme, tot i haver partit d'un molt ric personalisme.
Què creus que era millor anys enrere?
Crec que anys enrere, quan jo era adolescent, l'austeritat ens donava la saviesa per donar més valor a ser que a tenir; potser perquè teníem poc? Abans ens relacionàvem més amb els veïns, érem més conscients de ser xarxa; també les amistats eren més generalitzades, més obertes, mentre ara els llaços d'amics són més tancats, fins i tot a ser una mica excloents a noves relacions.
Una anècdota: quan ens vam casar, parlo del 1962, vam viure en un apartament, teníem vuit veïns amb els quals, ràpidament, vam establir una bona relació; vint anys més tard vam traslladar-nos a un pis més ampli, amb nou veïns, amb els que ens saludem molt amablement, però dels quals, pràcticament, tan sols coneixem els seus noms. Això no obstant, encara conservem i mantenim l'amistat amb els veïns del primer apartament.
Soc creient i la meva fe dona sentit a la meva vida. No obstant hi ha altres alternatives que ajuden a trobar aquest sentit. Però totes elles es fonamenten en virtuts humanes i bàsiques com: el respecte, l'honestedat, el valor suprem de la persona humana i el sentit d'ésser, tots, part d'una comunitat igualitària global.
Aquests i altres valors no els hauríem de perdre! Tanmateix, el creixent l'individualisme, galopant en els països desenvolupats tant dependents del consum, és antagònic amb l'extensió i creixement d'aquests valors, en les noves generacions. Amb tot, cal reconèixer la inestimable tasca de petites comunitats de gent jove, que està estenent la base d'aquests valors, per mitjà de l'imponderable llenguatge del testimoni en el seu entorn familiar i social.
" Crec que anys enrere, quan jo era adolescent, l'austeritat ens donava
la saviesa per donar més valor a ser que a tenir
I ara què?
No puc negar que la meva vida ha estat variada i diversa, fruit de fets absolutament casuals, però dels quals estic plenament satisfeta. Jo, professionalment, he assolit els màxims objectius. Per altra part, tirar endavant una família de la qual gaudeixo fins a la quarta generació: els besnets. Malgrat això, les limitacions tant físiques com intel·lectuals, han afectat sensiblement la meva capacitat: ja no ens plantegem ni il·lusionem en fer llargs viatges en automòbil, com hem fet molts anys. Malgrat tot, el sentit de la meva vida s'ha enfortit: en reveure amb joia la pel·lícula de la meva vida, i amb un esdevenidor ple d'esperança.
Gent jove, vosaltres sou el futur! Les àvies esperem molt de vosaltres! Soc conscient que ho teniu difícil. Tampoc nosaltres ho vàrem tenir fàcil. Cuideu la vostra salut, que és el tresor, o realitat física, que la natura us ha donat; sobretot sigueu lliures! Sigueu vosaltres mateixos, no us deixeu portar per modes "filies o fòbies", sovint vinculades a interessos econòmics de consum.
Cerqueu seriosament un sentit per a la vostra vida: buscar, amb llibertat, no implica l'individualisme del jo sol, sinó que ser veritablement lliure implica saber escoltar, analitzar, comparar i saber valorar l'exemple dels que han superat les proves de la vida amb esperança, i el testimoni de com s'ho han fet.
" Sigueu vosaltres mateixos, no us deixeu portar per modes "filies o fòbies", sovint vinculades a interessos econòmics de consum
Cor dels esclaus de l'òpera Nabuco de G. Verdi.
El ladrón de bicicletas, de Vittorio De Sica.
