Al meu DNI posa Josefa, però sempre he estat la Pepita. Vaig néixer fa 88 anys a Alfarràs i era la petita de tres germanes, tot i que la segona no la vaig conèixer perquè va morir quan jo tenia mesos. Als quatre anys la família es va traslladar a Balaguer, on els meus pares van obrir una fonda i, anys després, un restaurant, que van tenir una gran acollida. La meva mare era la cuinera. Això va fer que, tot i el racionament, després de la guerra, no passéssim penúries econòmiques.
En aquells temps Balaguer era un poble, principalment dedicat a la pagesia. Només hi havia dos cotxes. Les escombraries les recollia un carro amb una mula. Les festes de Sant Antoni Abat i Sant Isidre eren unes grans celebracions populars al voltant de la fira i de la pagesia. La festa de Sant Antoni incloïa missa solemne, benedicció dels panets i els Tres Tombs. Hi havia concursos de carrosses tirades per mules. La de Sant Isidre, estretament vinculada al món agrícola, on els pagesos anaven a comprar animals, es feien concursos de sardanes a la plaça del Mercadal, la plaça porticada més gran de Catalunya, com un camp de futbol. Al centre hi havia un monument "a los caidos" que es va treure en arribar la democràcia.
.jpg)
La plaça del Mercadal
Podies jugar amb les amigues pel carrer, a tocar i parar, a saltar pels bancs de la plaça del Mercadal, i a caçar granotes al Segre. Un joc molt popular era el dels "picos", que avui es coneix com les tabes o els ossets. El ossets de la part del turmell de les potes dels xais, els recollíem nosaltres mateixes i els anàvem a polir a les pedres del riu. De vegades apareixia la Guàrdia Civil i ens renyaven perquè parlàvem en català. “Habla en cristiano!”. També jugàvem a ser noies grans i ens lligàvem pots de llauna de tomàquet a les espardenyes perquè semblessin sabates de talons. I quan a les festes dels barris s'organitzaven balls, nosaltres, per poder entrar a la sala, ens trèiem els mitjons, perquè no notessin que érem nenes. Tot i això, tinc un record trist de la meva infància perquè, a casa, el meu pare maltractava físicament i emocionalment a la meva mare, i jo m’hi encarava, de manera que la meva relació amb ell no va ser gens bona.
El meu pare era fill de Tragó de Noguera, un poble de la província de Lleida, que va quedar sota les aigües del pantà de Santa Anna, a la dècada de 1960. Tenia un camió i treballava transportant carbó de la carbonera i va estar empresonat pels “rojos”, a Binèfar, perquè un dia van descobrir que portava, amagat, un capellà al camió. Jo, amb un any i la meva germana amb cinc el vàrem anar a veure a la presó i li vàrem portar aquesta fotografia.
.jpg)
A Tragó hi vivien els avis i hi anàvem per les festes i a l'estiu. No tenia ni llum ni aigua corrent. Recordo que baixaven els maquis, embolicats amb mantes, a buscar menjar. El metge feia de barber, de sastre i del que calgués. Si agafaves el xarampió posava un drap vermell al sostre perquè deia que la llum vermella ajudava a curar, com quan tenies angines, posava cendra calenta en un mitjó i te'l posava al voltant del coll. Una vegada a la setmana venia un camió amb peix, que la gent bescanviava per altres productes. Un quilo de sardines costava dues dotzenes d'ous.
Un lloc que em fa sentir bé: abans, estar al costat del meu marit i, ara, de la meva jove i el meu net
Una festa que em duu bons records: el bateig del meu fill
Una afició per al temps lliure: jugar a les sopes de lletres
Una cançó que m'agrada escoltar: como han pasado los años, de Rocio Dúrcal
Una pel·lícula: lo que el viento se llevó, amb Clark Gable i Vivien Leigh
" Jugàvem a ser noies grans i ens lligàvem pots de llauna de tomàquet a les espardenyes perquè semblessin sabates de talons
En què has ocupat la teva vida?
Vaig fer la primària a una escola de les monges carmelites i després vaig passar als escolapis per fer el batxillerat. Tinc un molt bon record d’aquesta època i encara en conservo amistats. Tant és així que el meu fill el vaig portar a les mateixes escoles. Als catorze anys, contra la voluntat del meu pare, vaig començar els estudis de Magisteri, a l'Escola Normal de Lleida, de manera que vaig haver d’anar-hi a viure i ho vaig fer a casa d’una mestra jubilada, que no volia cobrar res. Aleshores, la meva mare va decidir regalar-li dos pollastres cada setmana per les meves menjades, que jo els portava vius, al tren, un a cada mà, el cap de setmana, de Balaguer a Lleida! No hi quedava cap mestre català, tots eren de la Falange. La meva mare va emmalaltir i vaig haver de deixar els estudis a la meitat per tenir cura d’ella i de la fonda, pensant que els podria continuar més endavant.
Als vint anys em vaig casar amb un gran home, que tenia una fàbrica de ceràmica, i vaig començar el període més feliç de la meva vida. Vaig continuar ajudant a la fonda de la meva mare. Vaig tenir un fill, al qui li agradava molt cuinar i esquiar, i als hiverns pujàvem a Espot, on hi havia una estació d’esquí molt familiar. L’estada a Espot es va anar sovintejant, primer en una casa de lloguer i, després, en una de pròpia, fins al punt que el meu net, quan va tenir setze anys, va decidir quedar-se a viure-hi, i es va posar a treballar en el sector de la restauració fins que, anys més tard, va establir-se pel seu compte amb un bar-restaurant, que és ara un punt de trobada obligat. Espot ha estat, doncs, com una segona residència.
Amb el meu net a Espot
" Als 20 anys em vaig casar
i vaig començar el període més feliç de la meva vida
Com has viscut els canvis socials i culturals?
Realment, els darrers cinquanta anys han estat una autèntica revolució. Jo crec que som la gent que hem vist els cavis més radicals. Recordo que, a la fonda, quan venien els viatjants i volien trucar per telèfon, havien de demanar línia a l’operadora i, segons on volguessin trucar, havien d’esperar hores a poder-ho fer. Ara amb el mòbil pots trucar a l’altra part de món sense esperar.
Per fer-se una idea de com han canviat els costums, dir que els casaments s'havien de fer a les 4 de la matinada, perquè a les 7 passava l'Alsina per poder anar a Barcelona de viatge de nuvis. Per celebrar-ho es donava als convidats cafè amb llet i coca. Als homes se'ls regalava una fària i a les dones una bossa de peladilles. Els enterraments podien ser de diverses categories. Als de primera, el cavalls anaven amb un barret i s'acompanyava amb una banda de música. El de segona, només tenien un cavall. Al vespre, havíem d'esperar que el "sereno" cantés: "Alabado sea Dios. Són las doce. Tiempo nublado".
Els nois no feien feines de casa perquè no els havien ensenyat a fer-les. Aquells temps eren diferents i les tasques de la llar requeien sobretot en les dones. Faltava pa a taula i el pare deia, “ves a buscar el pa, nena”. Cada dia, a les vuit, havia d’anar a buscar el càntir d’aigua fresca a la font, perquè a casa no teníem nevera. Més endavant anava a comprar gel. I que dir dels treballs de la casa, incloent anar al safareig municipal a rentar la roba, que després s'estenia pels esbarzers del voltant. Allí també s'hi anava a rentar la llana dels matalassos que, cada dos o tres anys, aproximadament, es buidaven, es treia la llana i es
rentava per eliminar-ne la pols i la brutícia. Un cop rentada, la llana s’estenia al sol perquè s’assequés. Després es cardava amb unes cardes,
que separaven i airejaven les fibres, recuperant-ne la suavitat i
l’esponjositat. Era una feina laboriosa, però permetia conservar els matalassos
durant molts anys. Com són avui els matalassos? Sortosament, avui dia les coses han canviat, i això és una cosa que hem de valorar.
.jpg)
La Reguereta, el safareig municipal
Què creus que era millor anys enrere?
Avui dia, sembla que hi ha més falta de respecte i de consideració envers les persones grans. Abans, quan pujava una persona gran a l’autobús, era normal aixecar-se i cedir-li el seient. Ara, moltes vegades, ningú no es mou. Hauríem de recuperar l’educació, el respecte i els petits gestos que demostren que pensem en els altres.
D’altra banda, abans, la paraula donada tenia molt valor. Quan una persona prometia una cosa, no calien papers ni contractes: la seva paraula era suficient. Complir el que s’havia dit era una qüestió d’honor, confiança i respecte. Les persones es coneixien i confiaven les unes en les altres. Avui, sovint, costa trobar aquesta confiança i aquest compromís.
La confiança entre les persones era tal que, a la fonda, moltes vegades ni tan sols es tancava la porta. Tothom es coneixia i sabia que no calia patir. La gent deixava les claus de casa al petit forat que hi havia a les portes, perquè els gats poguessin entrar i sortir quan volguessin. Eren altres temps, en què la confiança, el respecte i la tranquil·litat formaven part de la vida quotidiana. Ningú pensava que podia passar res; la paraula donada i la confiança en els altres eren suficients. En aquest sentit, les relacions humanes duraven més. Jo tinc encara amigues de la infància, que compartim passat i present.
" Hauríem de recuperar l’educació, el respecte
i els petits gestos que demostren que pensem en els altres
I ara què?
La viduïtat deixa un buit difícil d’explicar. La persona que durant tants anys ha compartit la vida, els projectes i els moments quotidians ja no hi és. La riquesa que tenies al costat ja no la pots recuperar. La vida es gira com un mitjó. I en aquest gir inesperat, és important aprendre a viure sense esclavitzar ningú del teu voltant.
Tot i que els valors tradicionals sembla que estan de baixa, n’han aparegut de nous que reflecteixen els canvis de la nostra societat. La misèria i privacions que vàrem viure nosaltres van ser una escola de formació, que la gent d'ara no ha tingut. En qualsevol cas jo diria a les joves: sigueu humils, valoreu cada petit moment i estimeu la família per damunt de tot. La vida passa de pressa, però els records, les abraçades i l’amor compartit perduren. Escolteu-vos, ajudeu-vos i camineu sempre junts. Perquè tenir una família que t’estima és un dels regals més grans que ens pot donar la vida.
" En enviudar, és important aprendre a viure
sense esclavitzar ningú del teu voltant
Como han pasado los años / Rocio Dúrcal
Lo que el viento se llevó, amb Clark Gable i Vivien Leigh
