Vaig néixer a casa, a Esterri d'Àneu, el 1947, i tenia un germà més gran. Vaig anar a estudi a l’època franquista fins als catorze anys. Tot i que l’escola era molt diferent de la d’avui, amb una educació més rígida i disciplinada (ens feien cantar el Cara al sol), nosaltres ens ho passàvem molt bé. Compartíem jocs i moltes estones amb les companyes i en guardo uns bons records.
Jugàvem pel carrer i entràvem a les cases com si fos casa nostra. Les portes eren sempre obertes. Anàvem a trucar els timbres i ens amagàvem per no ser descobertes, anàvem pels horts a agafar pomes, jugàvem a la xarranca, a saltar corda, a cuinetes.... Ens passàvem la vida d'esbarjo al carrer i fèiem sortides per anar a berenar, pa amb xocolata. De més grans, recordo les festes majors i els carnestoltes, que eren molt concorreguts.
Els meus pares eren pagesos. Aquí, la majoria dels pagesos es dedicaven a la ramaderia. Tenien cavalls, vaques o ovelles. També criaven petit bestiar per consum propi. La vida quotidiana girava al voltant de la terra, dels camps i del bestiar, que constituïen el principal mitjà de vida de moltes famílies. Els carrers, de terra, veien passar carros, animals i pagesos que anaven i venien de les feines. Era una vida dura i marcada per les estacions, però també molt comunitària. Es vivia amb senzillesa i esforç, però també amb molta relació entre veïns, que sovint s’ajudaven mútuament quan calia.
Als catorze anys vaig anar interna dos anys a les monges de Tremp per estudiar Comerç.
Un lloc que em fa sentir bé: com a casa enlloc
Una festa que em duu bons records: la matança del porc
Una afició per al temps lliure: dibuixar
Una cançó que m'agrada escoltar: L'emigrant
Una pel·lícula: El gran dictador
En què has ocupat la teva vida?
Quan vaig acabar els estudis vaig tornar cap a casa. Com que el meu germà va anar a fer el servei militar jo vaig haver d'ajudar a les feines del camp. La vida era dura, particularment a l'hivern. Tenir penellons a les mans era gairebé una cosa habitual. El fred intens els feia aparèixer, provocant inflor, picor i dolor. Formaven part dels petits patiments i de les condicions de vida de l’època. Als animals els hi havies d'estar a sobre cada dia de la setmana. A les sis del matí havies d'anar a munyir les vaques, a mà, per tenir a punt els bidons de la cooperativa que els venien a recollir.
Les feines del camp també s'havien de fer a mà: segar, batre, apilar i guardar l'herba per alimentar el bestiar durant l’hivern eren tasques llargues i pesades. Ara un tractor fa en un dia el que abans trigaves setmanes. Es collien moltes patates i es venien als comerciants a canvi de vi. A les cases hi havia un celler amb botes de vi. El comerciant les omplia i nosaltres li donàvem les patates, que anaven a parar a ciutat.
Tinc un bon record de la matança del porc, una de les jornades més importants de l’any i que ha desaparegut. Hi participava tota la família i era una festa. No se’n desaprofitava res. Després de sacrificar-lo, es recollia la sang, es netejaven les tripes i es preparaven botifarres, llonganisses, pernils i cansalada. També, es preparava el confitat de porc. En una caldera plena d'oli s'hi afegia el tall, la costella, el llom, la llonganissa,.... i se'n guardava per tot l'any.
Tot i la duresa de la feina del camp, a mi m’agradava. Era una feina exigent, però tenia una cosa que valorava molt: podies anar al teu ritme i no tenies ningú al darrere dient-te què havies de fer. Però també sabies que la terra no perdona: tal com la deixaves avui, la trobaries demà. Si feies la feina ben feta, el camp t’ho acabava retornant; si la deixaves a mitges, després ho pagaves. Diu un vell refrany atribuït als xinesos que, si vols ser feliç un dia, has de buscar un petit plaer; si vols ser feliç una setmana, fes un viatge; però si vols ser feliç tota la vida, acosta't a la terra, casa't amb un pagès. Jo em vaig casar als 27 anys i he tingut dues filles i un net.
Me'n recordo que la meva mare, que estava casada a Vilamur, explicava que corria la notícia que allí hi havia una casa que tenien una màquina per fer diners, i que el governador de Lleida en saber-ho, la volia veure. Hi va anar i va dir: ens han dit que tenen una màquina per fer diners i la voldríem veure. Prou - li van dir - ja li ensenyarem i el varen portar a una habitació que, quan van obrir la porta, mostrava una pila d'aixades, forques i altres estris per treballar la terra. Aquesta era la màquina: el treball.
" Era una vida dura i marcada per les estacions, però també molt comunitària
Com has viscut els canvis socials i culturals?
El poble ha canviat completament la seva fesomia els darrers cinquanta anys. Era un poble de ramaders, que han anat desapareixent progressivament. Ara, els pocs que queden, s'aguanten perquè depenen de les subvencions.
Els canvis van començar els anys 50 amb la vinguda de la Hidroelèctrica per fer la central d'Unarre, al mateix temps que es feia la d'Espot. L'empresa va portar molts treballadors i molts petits pagesos van deixar el camp i van passar a treballar per la Companyia. Es van obrir nous comerços. En aquell temps no hi havia ni carnisseria. Nosaltres vàrem obrir un bar, que encara treballa.
La construcció de carreteres i l'arribada de la llum va propiciar una mobilitat més gran de la gent, tant en el sentit de rebre gent de fora, per vacances o per treballar, com de la marxa de la gent del poble, per treballar o estudiar fora. Abans, per anar d'un poble a l'altre hi havia camins de terra, i hi havies d'anar a peu o a cavall.
Darrerament, el poble s'ha urbanitzat completament amb la construcció de blocs d'edificis al voltant del que era el poble antic, per bé que molts apartaments són segones residències i estan tancats la major part de l'any.
Què creus que era millor anys enrere?
Abans, amb poc es vivia i, sovint, també se’n gaudia més. No teníem tantes comoditats ni tantes coses per triar, però valoràvem molt allò que teníem. La vida era més senzilla i les necessitats, menys nombroses. Ara tenim de tot, però sembla que sempre ens falta alguna cosa. Potser hem guanyat comoditats, però hem perdut una mica de serenor.
El sentit de la festa també era diferent. No calien grans espectacles ni
gaires diners per celebrar. Les festes eren una ocasió per trobar-se,
conversar, ballar i compartir una estona amb familiars, veïns i amics. Tothom
hi participava d’una manera o altra. Ara els joves tenen moltes més
possibilitats, però no està clar que en gaudeixin més ni que hi hagi el mateix
esperit de convivència i de compartir. Sovint, fins i tot enmig de la festa,
estan més pendents del mòbil i de les xarxes socials que de les persones que
tenen al costat.
" Enmig d'una festa, els joves estan més pendents del mòbil i de les xarxes socials que de les persones que tenen al costat
I ara què?
Hem de reconèixer que som una generació única. Hem viscut un món que gairebé no té res a veure amb el d’avui. Vam conèixer la vida sense electricitat, sense televisió, sense mòbils ni internet, i hem arribat a veure com la tecnologia ho transformava tot. Hem passat de treballar amb les mans a conviure amb màquines i pantalles. Hem conegut èpoques de penúria i potser aquesta experiència ens dona una perspectiva especial. Ara ens toca confiar en les noves generacions, perquè siguin capaces de no malmetre tots els esforços i sacrificis que han fet les generacions anteriors.
" Ens toca confiar en les noves generacions, perquè siguin capaces de no malmetre tots els esforços i sacrificis que han fet les generacions anteriors
L'emigrant, de Jacint Verdaguer i música d'Amadeu Vives
El gran dictador | Charles Chaplin
