Em dic Carme perquè vaig néixer un 16 de juliol de 1942 (dia de la Mare de Déu del Carme), en un petit poblet pagès del Camp de Tarragona, La Canonja, a la mateixa casa dels avis on la meva mare havia viscut i hi va viure tota la vida. Soc la gran de sis germans. Vivíem amb els avis materns. Quan encara no tenia cinc anys vaig fer la Primera Comunió. La mare sempre deia que em llegia el catecisme mentre em pentinava les trenes. Encara no havia anat mai a l’escola. L’avi m’ensenyava a llegir i escriure als vespres tot mirant les primeres planes de La Vanguardia. La mare, que estimava molt la música, i n’havia après força, m’ensenyava solfeig i una introducció al piano. Tot i que, a diferència dels meus germans, no vaig ser gaire bona alumna, la música ha sigut al llarg de la vida una gran companya què he gaudit molt. Anar a cantar en alguna coral, per modesta que fos, ho he fet sempre que he pogut i encara ho faig.
Amb cinc anys vaig començar a anar a l’escola del meu poble. Com que ja sabia llegir, cosir una miqueta, fer puntes de coixí ...i tantes activitats, que la meva mare em va anar ensenyant i que l’escola d’aquell moment fomentava, va ser una experiència fàcil pel que fa a l’adquisició d’aprenentatges. La meva família posava especial atenció en la nostra formació, fent una programació quasi monàstica d’aspectes bàsics de la vida quotidiana com: cuidar plantes a l’hort, ajudar l’àvia a cuinar, cosir, fer malla, fer ganxet, col·laborar en la neteja de la casa....
Als nou anys vaig deixar d’anar a l’escola rural, i amb el meu germà estudiàvem sols a casa, amb l’ajuda d’un mestre que al migdia ens feia una hora de classe al seu domicili. Em vaig examinar d’ingrés a l’Institut de Tarragona, i per tenir Matrícula d’Honor em varen donar una petita beca. De moment treballava sola a casa amb els llibres de text i anava un dia a la setmana a un col·legi de Tarragona, fins que les monges varen convèncer els meus pares perquè em deixessin interna. Va ser per mi una gran sort, tant pels aprenentatges, com pel meu interès socialitzador. Això em permetia compartir amb nenes d’altres pobles i també amb les companyes externes.
A casa eren exigents i poc permissius, amb una marcada convicció religiosa, on les manifestacions afectives eren escasses. Tot havia de ser coherent amb aquests principis familiars. En canvi, l’ambient cultural a la meva família i al meu poble, era força ric durant la meva infantesa.
La meva família celebrava totes les festes anyals de caràcter religiós, força freqüents, de forma modesta: Per Nadal amb els Pessebres i els Pastorets, obres molt estimades i treballades pel jovent; Castanyades i panellets per Tots Sants, la Setmana Santa amb esplèndids monuments florals i processons, Pasqua amb magnífiques mones artesanals, preparades per les àvies i menjades al camp, etc., etc. No acabaria de festes amb participació de grans i petits amb un gran pes de les tradicions i un gran paper dels avis i àvies. Cal remarcar que totes aquestes festes implicaven a la major part del veïnat amb les preparacions culinàries i els arranjaments florals i, molt especialment, amb les cançons que acompanyaven qualsevol celebració tant a casa, com a l’església i al carrer. Eren festivitats molt intergeneracionals. No em puc oblidar de les ballades de sardanes, en molts moments de les festes i, especialment, per les Festes Majors.
El meu poble, abans de la guerra, havia gaudit d'una bona activitat cultural, promoguda per un bon Orfeó, una companyia lírica interessant, un bon grup teatral. Tota aquesta moguda va deixar un bon sediment de gust per la música, el teatre, la literatura,... que va permetre una sensibilitat a una bona part de la població, malgrat la duresa d’aquells temps.
Un lloc que em fa sentir bé: molts indrets de la natura, especialment vora el mar
Una festa que em duu bons records: la festa de Nadal
Una afició per al temps lliure: llegir, escoltar musica, cosir
Una cançó que m'agrada escoltar: Al vent, de Raimon
Una pel·lícula: Mort a Venècia, de Luchino Visconti
Professó del Corpus a La Canonja, abans de la Guerra
Festa Major d'Hivern
En què has ocupat la teva vida?
Després del Batxillerat Elemental vaig fer Magisteri examinant-me per lliure a Tarragona, tot continuant el Batxillerat Superior de Ciències. Per primera vegada vaig guanyar, amb encert o sense, aconseguint dels pares el que jo volia fer. Una noia, la primera de la colla de germans, trobaven convenient que estudiés el Magisteri, però jo creia que em faltava formació. Una estimada professora de Matemàtiques i Ciències Naturals del col·legi em va ajudar i així vaig convèncer els pares d’estudiar simultàniament les dues opcions: Magisteri i Batxillerat Superior de Ciències.
Em vaig anar familiaritzant amb la docència, ajudant als meus germans més jovenets, que ja m’esperaven per vacances i festes. Ells van continuar treballant la música, que és on han centrat la seva dedicació professional. Jo em vaig enamorar de la diversitat, complexitat i profunditat de la vida natural, i el seu estudi ha sigut la meva passió.
He de reconèixer i agrair que la meva família, tan coherent amb les seves conviccions, acceptés que la seva primera filla i, a més, una noia, marxés d’aquell món rural dels anys 60 per anar a viure en un Col·legi Major de Barcelona, simultaniejant els estudis amb la feina i comencés a descobrir l’univers cultural de la ciutat i la vida universitària del moment. Això em va obrir la mirada a la Biologia i també als coneixements socials i polítics.
Realment, al llarg de la meva vida professional he tingut diversos cops de sort, que he sabut intuir i aprofitar. Mentre començava els estudis de Ciències Biològiques vaig tenir la fortuna d’anar a treballar a escoles molt innovadores, ensenyant matemàtiques a nenes de tercer de Batxillerat. Hi vaig aprendre molt: pedagogia en general i especialment la psicologia i el tracte amb adolescents, les didàctiques específiques de cada matèria i els valors que destil·la una bona mestra. He pogut participar i treballar, en equips molt valuosos i estimats, en experiències educatives que no hauria somiat mai: a les escoles on he treballat, a l’escola de Mestres de la Universitat Autònoma, als Serveis pedagògics de l’Ajuntament de Barcelona, al Ministerio de Educación a Madrid, al Col·legi de Llicenciats, a Rosa Sensat i la revista Perspectiva Escolar...
Just acabada la carrera em vaig casar i vaig tenir un fill, i ara tinc dos nets. Crec que no és sols “amor de mare” si dic que va gaudir de molts interessos i capacitats. Segurament i sense ser-ne prou conscients, el vàrem deixar volar molt sol, potser com ell ha insinuat alguna vegada. M’ho va posar fàcil i va semblar sempre ser molt estimat i estar content amb la vida que feia. Sembla que va poder superar prou bé l’experiència de tenir uns pares que li vàrem regatejar tantes hores per dedicar-les a la nostra afecció docent.
L'estiu de 1990 vaig col·laborar en accions de cooperació internacional a l'Equador i vaig tenir l'encert d'anar a les Galápagos. Ja es pot suposar el desplegament d'emocions: trobar-se amb una tortuga, que no podia reproduir-se per no tenir parella de la seva espècie. Galàpagos és l'Evolució en directe.
" He de reconèixer i agrair que la meva família, tan coherent amb les seves conviccions, acceptés que la seva primera filla
marxés d’aquell món rural per anar a viure a Barcelona
A les Galápagos
Com has viscut els canvis socials i culturals?
La docència amb infants i preadolescents, a joves futurs mestres i a mestres en exercici professional, m’ha ajudat a no distanciar-me d’aquest món nostre tan canviant, i a descobrir els nous reptes que planteja. Ensenyar ha estat, per a mi, molt més que transmetre coneixements. Ha estat una manera de mantenir-me en contacte amb les noves generacions, d’escoltar-les i d’aprendre també d’elles. Cada etapa, cada grup i cada persona m’han plantejat preguntes noves i m’han obligat a revisar idees, actituds i formes d’ensenyar que potser donava per adquirides. Potser aquesta és una de les grans riqueses de la docència: mentre intentes ajudar els altres a créixer, tu també continues creixent amb ells.
He pogut observar, gaudir i valorar la molta vàlua que conserven, o han anat desenvolupant moltes persones grans al llarg de la seva vida. He gaudit d'uns bons anys de dedicació docent a alumnes en aquesta etapa. Intentar actualitzar les seves reflexions i coneixements anteriors sobre alguns aspectes del coneixement actual, tan innovador i canviant. Veure l’interès que suscitaven, i que en molts casos els servien, i ho volien comentar en opinions i actuacions vitals, ha suposat un esperó per a mi. M’ha exigit l’actualització dels meus coneixements científics, com la comprensió dels processos d’aprenentatge al llarg de tota la vida. Ensenyar i aprendre a entendre el nostre món, té un gran interès i no s’acaba mai.
Ara, però, tinc l’oportunitat de “fer d’àvia” de dos nets preciosos i molt estimats. És un dels grans regals que m’ha donat la vida. Acompanyar-los en el seu creixement i formació i seguir el seu procés de maduració al llarg dels darrers vint anys ha sigut un gran privilegi, que he tingut en aquesta vida i que també l’he aprofitat a molts nivells. A través d’ells he anat veient el voraginós canvi del nostre món i del nostre planeta. Escoltant molt i donant la mà a fills i nets he pogut anar seguint, no tant com hauria desitjat, els canvis de la nostra societat. Ara he d’espavilar i escoltar molt per anar entenent una mica cap a on anem.
Hi ha moments que tinc la impressió que ja no soc d’eixe món. Ho penso moltes vegades a partir de la meva quotidianitat: al mercat, al banc, en les converses amb amics i coneguts, als centres sanitaris .... Les noves tecnologies, que tant em costen de dominar, segurament expliquen bona part d’aquesta sensació, com l’infantilisme amb què em tracten sovint, en donar per descomptat que no cal que t`ho expliquin ni gaire ni millor ... perquè “ets massa gran”.
A tota aquesta experiència, més relacionada amb la meva tasca professional, hi voldria afegir un comentari molt breu, però imprescindible per interpretar la meva vida d’àvia. No em vaig penedir de la meva experiència de viure en parella i vaig repetir en tres ocasions el goig i també el dol, i tot el dolor que comporta enviudar tres vegades, la darrera força recentment.
" Potser aquesta és una de les grans riqueses de la docència: mentre intentes ajudar els altres a créixer, tu també continues creixent amb ells
Què creus que era millor anys enrere?
Tinc la impressió que vivim amb molta competitivitat entre nosaltres, em sorprèn que fins i tot es donen sovint situacions entre les persones grans. Té menys importància “el que diran...” i s’accepta més la diversitat, tant en les formes de viure, de vestir i de pensar. Es viu amb poca complicitat amb familiars i amics, amb més personalisme i poca col·laboració. El nostre temps personal és sagrat, i se’n pot perdre molt poc escoltant als altres. Tenim sempre molta pressa, si no hi tenim un interès molt concret.
" Es viu amb poca complicitat amb familiars i amics,
amb més personalisme i poca col·laboració
I ara què?
Els avenços científics i tecnològics, les transformacions socials, els nous models de relació, els reptes ambientals i la rapidesa amb què es mou el món ens situen davant de situacions que fa només unes dècades haurien semblat inimaginables. Alguns d’aquests canvis generen desconcert, però vull pensar que d’aquest moment tan complex en sorgiran reflexions de llarg abast, capaces de transformar les dificultats actuals en oportunitats de progrés.
Confio en les noves generacions, en la seva capacitat d’aprendre dels errors, de qüestionar les idees heretades i de trobar respostes noves als problemes que nosaltres no hem sabut resoldre. Vull creure que, malgrat totes les incerteses, sabran construir una societat més justa, més solidària i més respectuosa amb el Planeta que ens acull.
" Confio en les noves generacions, en la seva capacitat d’aprendre dels errors, de qüestionar les idees heretades i de trobar respostes noves als problemes que nosaltres no hem sabut resoldre
Al vent | Raimon
Mort a Venècia | Luchino Visconti
