Vaig néixer el 1945, a Espot, com a filla única, deu anys després que els meus pares es casessin, just abans de l'inici de la Guerra Civil. El meu pare s'incorporà a l'exèrcit republicà, amb destinació a l'Escorial, encara que no va haver d'anar al front. La mare es quedà a Espot. Una llarga separació, doncs, just iniciada la família.
A part de les dificultats materials del temps de guerra, Espot no va patir massa pels combats, com altres pobles de la Vall d'Àneu, tot i que un capellà que no va fugir del poble va ser assassinat per la FAI. Però les penúries eren tan grans que fins i tot una família benestant feia dos o tres cops per setmana una gran olla d'escudella per repartir entre la gent del poble. En acabar la guerra el pare va tornar a Espot, però a Lleida el van detenir els "nacionals" i el van empresonar. Amb l'ajuda d'informes de bona conducta que li feien gent del poble, afins al règim, la mare el va poder anar a visitar unes quantes vegades. Al cap de vint mesos el van deixar en llibertat i va poder reunir-se amb la família, que feia gairebé cinc anys que no veia.
Jo vaig anar a estudi al poble fins als deu anys. Teníem un mestre i una mestra i recordo que a l'hivern havíem d'obrir camí a la neu i portar un bracet de llenya per l'estufa. Als deu anys vaig anar interna a les monges de La Pobla per fer el batxillerat, i a l'hivern, per agafar el cotxe de línia a la carretera general, havíem de baixar a peu i un cavall amb una mena de trineu portava les nostres maletes. En acabar el batxillerat vaig anar dos anys a Barcelona, a les Esclaves de Gràcia, per fer el que aleshores se'n deia Comerç i, després, un any més a França, a prop de Tolosa de Llenguadoc, a una escola de formació professional. Als 19 anys vaig tornar a casa, a Espot, i als 21 em vaig casar. He tingut quatre fills i tinc quatre nets.
Un lloc que em fa sentir bé: Espot
Una festa que em duu bons records: la festa de Nadal
Una afició per al temps lliure: llegir, cosir, fotografia
Una cançó que m'agrada escoltar: Venecia sin tí, de Charles Aznavour
Una pel·lícula: Casablanca
Fent de mares a l'escola
En què has ocupat la teva vida?
En tornar a casa, després d’acabar els estudis i ja casada, la meva vida va prendre un nou rumb: continuar el negoci familiar. Era un establiment hoteler amb més de cent anys d’història, que havia passat de generació en generació i del qual jo tenia l’honor de ser-ne la cinquena. Assumir-ne la responsabilitat significava molt més que fer-se càrrec d’un negoci. Era donar continuïtat a una història familiar, a una manera de treballar i d’entendre l’acolliment que s’havia anat transmetent al llarg dels anys. Amb tot, els pares seguien actius, la mare a la cuina i el pare de supervisor.
Als anys seixanta, Espot va començar a rebre cada vegada més visitants. com a porta d'entrada al Parc Nacional d'Aigües Tortes i Sant Maurici, declarat el 1955, i això va fer necessari adaptar l'hotel als nous temps i a les necessitats dels clients. Inicialment, el sistema de reserves era per carta, de manera que el procés era llarg i insegur. Les habitacions no tenien aigua calenta, ni per descomptat calefacció. L’hotel només disposava d’un únic bany, que era compartit per tots els hostes. Quan algú es volia banyar, el pare calentava un gibrell d'aigua i emplenava la banyera. I així per cada client. Hi havia poques habitacions i era difícil acollir els passavolants. Aleshores, el pare buscava habitacions per llogar a les cases del poble que, moltes vegades, no reunien condicions i hi havia queixes i conflictes.
Tot això s'havia de capgirar, per respondre als reptes del moment. Es va ampliar l'edifici i acondiconar les habitacions, tot i que la calefacció no va arribar fins al 1968. Aquesta va ser la meva feina, sempre amb l’ajuda del meu marit, que des del primer moment va estar al meu costat, donant-me suport i ajudant-me en tot allò que calgués, fins que, el 2015 em vaig jubilar i, per sort, vaig poder passar la gestió de l'hotel a una de les meves filles, la sisena generació.
" El repte era donar continuïtat a una història familiar,
a una manera de treballar i d’entendre l’acolliment
que s’havia anat transmetent al llarg dels anys
Com has viscut els canvis socials i culturals?
Diuen que Espot, els anys 40, era el poble més pobre de la vall, i avui estaria entre els municipis socioeconòmicament més ben situats de tot el
Pallars i de la demarcació de Lleida. En acabar la guerra, la
manca de feina i de recursos obligava molts homes a emigrar a França per treballar a la verema, a l'estiu, i a la castanya, a l'octubre. Altres anaven a pescar truites al llac de Sant Maurici, per vendre-les. D’altres recollien llenya i fusta del bosc i la venien pels pobles de la rodalia, on sovint els la pagaven amb un pa o amb altres aliments. Eren temps de molta necessitat, en què qualsevol recurs que oferia la muntanya podia convertir-se en una manera de subsistir.
Per pujar des de Barcelona podies estar dos i tres dies. Pel camí et podia parar la Guàrdia Civil per demanar-te el salconduit, ja que anaves al Pirineu. Això és el que els hi va passar als membres del CEC que van venir a rescatar l'escalador Antoni Mallafré, que va morir baixant del pic Monestero, el 1946, i que avui dona nom al refugi que hi ha al costat del llac de Sant Maurici. Tot i això, el Parc de Sant Maurici era motiu d'atracció de visitants. Pocs. Els estius de 1932 i 1933 Pompeu Fabra hi va instal·lar els anomenats Campaments Fabra, a la vall de Monestero, en els que el meu pare hi anava a fer de cuiner. L'accés s'havia de fer a peu o a cavall.
Turistes al Parc Nacional
La situació va canviar radicalment el 1950, amb l'arribada de la Hidroelèctrica de Catalunya, per la construcció de les centrals hidroelèctriques, aprofitant els salts d'aigua des dels llacs de la zona. Amb les obres van arribar també nous treballadors i noves oportunitats que van canviar la vida del poble.
Alguns homes van entrar a treballar a la “companyia” i altres van obrir comerços de comestibles i, sobretot, bars. L'arribada dels obrers, però, va ser traumàtica. Arribaven en camions, asseguts a les caixes, i els allotjaven en barracons, a l'entrada del poble i a diversos llocs del Parc. Diuen que hi podien haver presos polítics. Les condicions de treball eren precàries, amb baralles i accidents mortals. Amb costums i estils de vida molt diferents dels nostres. Cobraven cada quinze dies i s'ho gastaven en els bars, fet que sovint se'ls trobava borratxos per terra. Se'ls anomenava "pijeños" i es va instal·lar al poble un destacament de 16 guàrdies civils, per mantenir l'ordre.
La declaració del Parc Nacional el 1957 i la construcció de l’estació d’esquí el 1967 van ser nous punts d'inflexió en la vida del poble. La muntanya, fins aleshores vinculada sobretot a la ramaderia, l’agricultura i l’explotació forestal, es va convertir també en un espai d’atracció turística, amb el coseqüent canvi de l'activitat econòmica. L’arribada d’esquiadors va portar visitants amb més poder adquisitiu, també a l'hivern, generant nous ingressos i oportunitats de feina, i afavorint la construcció d’allotjaments i serveis. Espot deixava enrere, a poc a poc, una economia tradicional per entrar en una nova etapa basada en el turisme. Canviaren els oficis, els costums, les relacions socials i la manera d’entendre el futur.
" Espot deixava enrere, a poc a poc, una economia tradicional
per entrar en una nova etapa basada en el turisme
Fabricant i col·locant tubs per la central hidroelèctrica d'Espot
Què creus que era millor anys enrere?
La forma de relacionar-se potser és el que més ha canviat. Això es pot exemplificar amb com era i és ara la vida de l'hotel. La porta d'entrada estava sempre oberta, perquè la confiança formava part de la vida quotidiana, fins al punt que moltes vegades, al matí, trobavem algú dormint al sofà de l'entrada, perquè no havia trobat allotjament o per no passar fred a l'hivern. Els clients, en arribar, et donaven tots els diners perqué els hi guardessis. Cosa que es feia posant-los en un sobre!.
Les cases eren espais de convivència i ajuda mútua, i els veïns es coneixien i es cuidaven. Avui, en canvi, vivim més pendents de la seguretat i tanquem portes que abans romanien obertes. Ens coneixíem tots i sabíem que, si necessitàvem alguna cosa, sempre trobaríem una mà amiga. Avui enyoro aquella tranquil·litat, aquella manera de viure més senzilla, en què confiar en els altres formava part de la vida. Tenim molta informació, però no sabem res del veí.
" Avui vivim més pendents de la seguretat
i tanquem portes que abans romanien obertes
I ara què?
Als joves els diria que no deixin mai d’aprendre. El coneixement obre portes, eixampla la mirada i ens fa més lliures. Però el coneixement, tot sol, no basta: cal perseverança. La vida posa obstacles, i més d’una vegada semblarà que no val la pena continuar. No us rendiu mai. Insistiu, torneu-ho a intentar i apreneu també de les derrotes.
Però, mentre avanceu, sigueu humils. No oblideu que sempre hi haurà algú de qui aprendre. I, sobretot, estimeu i cuideu la família. Els èxits passen, els diners van i venen, però l’amor dels qui ens han acompanyat en el camí és el que dona veritable sentit a la vida.
" No us rendiu mai.
Insistiu, torneu-ho a intentar i apreneu també de les derrotes
Venecia sin tí | Charles Aznavour
Casablanca, amb Ingrid Bergman i Humphey Bogart
