Vaig néixer el 1934, a Esterri d'Àneu, i em van posar Generosa, com la meva mare, però la gent sempre m'ha conegut com a Gene. Vaig ser la quarta de vuit germans, per bé que tres, darrere meu, van morir en néixer; un durant la guerra, perquè el metge no va arribar a temps. Vàrem quedar quatre noies i un noi.
Als quatre anys vaig començar el parvulari, on estàvem junts nenes i nens, i ja sabia llegir perquè tenia tres germans més grans que me n'ensenyaven, en català, perquè era el temps de la República. Després a Primària ja anàvem separats. No hi havia coeducació. En aquells temps quasi tots els pobles tenien mestre i capellà. Vaig fer els dos primers cursos de batxillerat a Esterri, amb l'ajuda de la mestra, i ens examinàvem per lliure a Lleida. Als 12 anys, per continuar amb el batxillerat i poder entrar a l'Escola de Mestres, per fer Magisteri vaig anar interna a les Dominiques de Lleida.
La situació al poble, durant i després de la guerra, va ser molt difícil. Les famílies havien de sobreviure sense els homes, que havien marxat al front. Moltes ja havien patit anteriorment les requises imposades pel Front Popular. El 1937, a més, hi va haver un aiguat que va arrossegar cases i camps. A les Valls d’Àneu, però, no hi va haver combats. Amb tot, en acabar la guerra, la revenja dels vencedors va ser cruel. Els militars franquistes varen confiscar els béns de les persones que havien fugit davant l’arribada de l’exèrcit. Anaven a les cases i si no trobaven l'home s'emportaven la dona. Hi va haver desenes d'afusellaments i de familiars desterrats lluny del Pallars, i les ferides van quedar obertes molt de temps. Una de les conseqüències potser menys visible, però socialment més profunda i dolorosa de la guerra.
La presència dels militars va continuar ben bé fins als anys 50, perquè el règim va voler reforçar la defensa de la frontera pirinenca, per la por d’una possible invasió procedent de França, d’exiliats republicans. Per aquest motiu, es va construir, al costat del riu, un extens sistema de fortificacions format per búnquers, galeries, observatoris i assentaments de metralladores, que encara es poden observar, però que no es van fer servir mai.
Un lloc que em fa sentir bé: estar a la vora del riu i veure córrer l'aigua
Una festa que em duu bons records: la festa de Nadal
Una afició per al temps lliure: llegir, passejar
Una cançó que m'agrada escoltar: El Pirineu, de Cançó d'amor i de guerra
Una pel·lícula: Los diez mandamientos, de Cecil B. de Mille
Niu d'ametralladora a La Guingueta
En què has ocupat la teva vida?
Quan vaig acabar la carrera, als 19 anys, vaig començar a fer de mestre en pobles del voltant, Alós, Isavarre, Escaló i Son del Pi, fins que vaig treure les oposicions i vaig aconseguir la plaça d'Esterri en propietat. Eren els anys 50 i a les escoles no hi havia res. A Isavarre, ni vàter, només el retrat de Franco a la paret. L'hivern era dramàtic, amb una estufa, però moltes vegades sense llenya, si no la portàvem nosaltres. De fet, era el reflex de com estava el poble després de la guerra.
A l'escola d'Escaló (1963)
Fèiem servir l’Enciclopèdia Dalmau Carles. En les seves pàgines s’hi reunien coneixements de llengua, gramàtica, aritmètica, geografia, història, ciències naturals i moltes altres matèries que formaven part de l’aprenentatge escolar. L’Enciclopèdia va ser durant molts anys una eina fonamental en l’educació de diverses generacions i va acabar formant part dels records d’infantesa de moltes persones. Les seves pàgines, consultades una vegada i una altra per fer els deures o satisfer qualsevol curiositat, van acompanyar una manera d’aprendre més pausada, basada en la lectura, la consulta i el descobriment. Tot i que el text era en castellà, nosaltres fèiem servir sempre el català. Però havíem de fer les activitats que indicava la Sección Femenina de la Falange: cantar cançons, fer gimnàstica i, sobretot, feines de la llar, cosir, planxar, per ser bones mares i mestresses de casa.
Amb la fi del règim, les coses van canviar radicalment. Vàrem treballar molt amb la canalla, amb activitats complementàries, com la natació o l'esquí a l'hivern. L’any 1970 es va implantar l’EGB. Com l’escola d’Esterri era una graduada, que no tenia 8 cursos independents, la segona etapa d’EGB no tenia especialistes. Per solucionar el tema ens vam unir a altres dues escoles rurals, la d’Espot i la de Tírvia i vàrem crear l'escola rural ZER de l’Alt Pallars Sobirà, amb especialistes de Matemàtiques, Llengua i Socials, que es desplaçaven per impartir aquestes matèries a les tres escoles, tot i l’oposició de diversos pobles, temerosos de perdre alumnes, per bé què els que es desplaçaven eren els mestres. Vaig esdevenir directora de l’escola d’Esterri i vaig ser-ho fins que em vaig jubilar.
A l'escola d'Esterri d'Àneu el dia del "dijous gras" amb els alumnes vestits de catalans,
disposats a ballar la dansa L'Hereu Riera, arreu del poble (1991)
Com has viscut els canvis socials i culturals?
Jo crec que som la generació que hem viscut més canvis en poc temps. Hem passat d’una vida més rural i comunitària a un món més urbà i tecnificat. La televisió, els electrodomèstics, els cotxes, els ordinadors, els mòbils i Internet han transformat la nostra manera de treballar, comunicar-nos i relacionar-nos. També han canviat les famílies, els costums, l’educació i la manera d’entendre la vida.
Les relacions entre pares i fills han canviat radicalment. Nosaltres tractàvem els pares de vostè, amb un respecte profund i una certa distància que, sovint, feia difícil parlar amb confiança i expressar obertament allò que pensàvem o sentíem. Avui, en canvi, els fills ens tracten de tu i el diàleg és molt més proper, espontani i sincer. Potser s’ha perdut aquella distància respectuosa, però s’han guanyat confiança, complicitat i llibertat per parlar. Tanmateix, aquesta proximitat no sempre ha anat acompanyada de més responsabilitat.
D’altra banda, la disminució de la pràctica religiosa ha transformat profundament les formes de viure i de relacionar-nos. Abans, la religió formava part de la vida quotidiana: marcava les festes, els costums, els ritmes de la setmana i molts moments familiars. També ha comportat canvis en la manera d’entendre i transmetre alguns valors humans, com la solidaritat, el respecte, l’austeritat, el perdó, l’ajuda als altres i el sentit de comunitat. Amb la disminució de la pràctica religiosa, aquests valors no han desaparegut, però el canvi ha estat profund i ha fet que cada persona construeixi més individualment la seva manera d’entendre els valors.
" Potser s’ha perdut aquella distància respectuosa, però s’han guanyat confiança, complicitat i llibertat per parlar. Tanmateix, aquesta proximitat no sempre ha anat acompanyada de més responsabilitat
Què creus que era millor anys enrere?
És evident que, en els darrers seixanta anys, tot ha canviat. Han canviat els pobles, la manera de treballar i de relacionar-nos. Hem guanyat comoditats, llibertats i oportunitats, però també s’han perdut costums, formes de vida i aquella proximitat entre veïns que feia que tothom se sentís part d’una mateixa comunitat. La vida transcorre més depressa i això fa que les tradicions es perdin.
Abans, al poble, ens coneixíem tots. Malgrat el trasbals de la guerra i les ferides que havia deixat, amb el temps les relacions es van anar refent i la vida va recuperar una certa normalitat. Hi havia confiança, ens saludàvem pel carrer i sabíem qui era cadascú. Ara, en canvi, moltes vegades no coneixes ningú. La gent és més tancada, més individualista, i l’arribada de persones de fora, que no saps ni d’on venen, ha fet que hi hagi molts més desconeguts. Potser hem guanyat comoditats i llibertats, però hem perdut una mica aquell sentit de comunitat. No ens respectem ni ens ajudem tant com abans.
La manera de viure també ha canviat molt. Abans, els dies de festa es notaven: la missa, la passejada, la gent ben mudada, les converses al carrer i les trobades amb veïns i amics. La festa era una ocasió per trobar-nos i reforçar les relacions socials. Als anys cinquanta, a Esterri hi havia dos cinemes i dos cafès on també es feia ball. Eren espais de trobada, on la gent es veia, conversava, festejava i compartia una estona. El poble tenia una vida social molt més intensa i, sobretot, més compartida.
" Potser hem guanyat comoditats i llibertats,
però hem perdut una mica aquell sentit de comunitat
I ara què?
He tingut una vida tan activa, de dedicació a l'educació de la gent, que quan em vaig jubilar vaig seguir amb el mateix interès per ensenyar. He tingut generacions senceres d'alumnes que encara em reconeixen com la senyoreta Gene.
El 1987 s'havia creat l'Associació de jubilats d'Esterri, i en jubilar-me vaig fer primer de secretaria i després de presidenta. Hi he estat implicada en diversos períodes, els darrers 25 anys. Aquí fem gimnàstica, fins i tot chi-kung, memòria, informàtica, musicoteràpia, balls en línia, etc. Tenim gent de tota la comarca. Soc delegada comarcal de la FATEC, la Federació de Persones Grans de Catalunya.
L’edat no ha de ser un límit: mentre tinguem ganes de fer coses, de compartir i d’ajudar els altres, continuarem sent útils i formant part de la societat. En resum, volem que la gent estigui activa, implicada i amb il·lusió per continuar endavant. Per això, el meu missatge a les noves generacions és que no deixin mai de tenir curiositat, d’aprendre i de participar.
" L’edat no ha de ser un límit: mentre tinguem ganes de fer coses, de compartir i d’ajudar els altres, continuarem sent útils i formant part de la societat
Esterri d'Àneu
El Pirineu / Canço d'amor i de guerra
Los diez mandamientos / Cecil B. de Mille
