Vaig néixer a Barcelona a principis dels anys seixanta. La meva família era de classe mitjana i catòlica. A casa érem vuit: els pares, cinc germans i l’àvia paterna. El pare va tirar endavant un negoci treballant molt per cobrir les necessitats de tota la família. La mare s’ocupava dels fills, dels avis i de la casa. Els meus pares mai no es van permetre gaires luxes; la seva prioritat era que tots poguéssim estudiar una carrera i que no ens faltés de res.
La meva infància va ser molt feliç, envoltada d’amor i protecció. Amb els meus germans, i especialment amb les meves dues germanes, compartíem espais, jocs, vivències i ja, de grans, molts records. Les meves dues àvies eren molt diferents, però totes dues em van transmetre moltes coses que encara avui conservo. Una d’elles omplia sempre la casa de rialles i mantenia vives tradicions tan alegres com la de Sant Medir. Era ella mateixa qui ens tirava caramels, i tots anàvem per terra intentant recollir-los. L’altra sempre era present i ens transmetia caliu, serenitat i afecte.
Hi havia dues coses que eren especialment presents i vives a casa nostra. D’una banda, les vivències molt traumàtiques que els meus pares i avis havien viscut durant la guerra, experiències que, tot i no haver-les viscut nosaltres directament, formaven part de la nostra realitat familiar. De l’altra, hi havia una clara consciència del moment polític que es vivia i dels profunds canvis que estaven transformant la societat.
Actualment, el meu gran tresor és la família que he format amb el meu marit i els nostres dos fills. És, sens dubte, la cosa que més valoro de la meva vida.
Un lloc que em fa sentir bé: la Vall de Boí
Una festa que em duu bons records: el dia de Reis quan els meus fills eren petits
Una afició per al temps lliure: passejar per la natura i fer fotografies
Una cançó que m'agrada escoltar: Viva la Vida, de Coldplay
Una pel·lícula: Cinema Paradiso
" Els meus pares mai no es van permetre gaires luxes; la seva prioritat era que tots poguéssim estudiar una carrera i que no ens faltés de res
En què has ocupat la teva vida?
De ben petita vaig començar a anar a una escola molt a prop de casa. Era una escola petita, situada en un pis, i només hi anàvem nenes. Hi anava amb les meves dues germanes grans, i aquella escola forma part dels primers records de la meva infantesa. A l’aula estàvem totes barrejades, nenes de diferents edats que compartíem el mateix espai. Seiem al voltant de les taules i no estàvem encarades a la professora. Ella anava passant d’una nena a l’altra, s’asseia al nostre costat i ens explicava, una per una, què havíem de fer. Era una manera d’aprendre senzilla i propera, feta de petites explicacions i de l’atenció que ens dedicava a cadascuna de nosaltres.
Però, d’aquells anys, hi ha un record que guardo amb una tendresa especial. Cada setmana escollien una de les nenes i li posaven una banda de color verd o rosa davant de totes. Era un reconeixement per haver estat la més aplicada i per haver tingut una bona conducta.
De gran vaig estudiar allò que realment m’agradava. Em vaig formar com a mestra d’alumnes amb dificultats i com a mestra terapeuta a la universitat pública. Més endavant, vaig voler ampliar la meva formació i vaig estudiar també la carrera de Logopèdia. La meva família sempre va respectar les meves decisions i em va donar llibertat per escollir el meu propi camí professional.
A casa, a més, sempre havia estat molt present el fet que a la meva mare li hauria agradat estudiar. Tenia moltes inquietuds intel·lectuals i una gran curiositat per aprendre. El seu pare era un gran lector, i ella va heretar aquest interès pel coneixement. La meva mare era, i continua sent per a mi, un pou de coneixements.
Quan vaig acabar els estudis, vaig trobar feina de seguida i he tingut la sort de poder mantenir-la fins a la jubilació. Vaig treballar sempre en un àmbit que m’agradava i que em permetia gaudir de la meva feina, però també desenvolupar una tasca amb una clara funció social. Poder ajudar altres persones a través de la meva professió ha estat una part molt important de la meva vida. No sempre va ser fàcil combinar les responsabilitats de la feina amb les de la família, especialment en determinades etapes de la vida. Mirant-ho amb perspectiva, penso que aquesta és una de les qüestions en què la societat ha canviat més.
Actualment hi ha més facilitats per conciliar la vida laboral i familiar. Per exemple, els permisos de maternitat i paternitat són més llargs i hi ha més prestacions i mesures de suport a les famílies. Tot i que encara hi ha aspectes que es poden millorar, considero que avui hi ha més recursos que permeten combinar la feina i la vida familiar.
" Poder ajudar altres persones a través de la meva professió
ha estat una part molt important de la meva vida
La Vall de Boí
Com has viscut els canvis socials i culturals?
Els costums i la manera de viure han canviat molt al llarg dels anys. Si miro enrere, penso que la societat d’abans i la d’ara són molt diferents. Hi ha hagut grans canvis en la medicina, en la ciència i, sobretot, en la tecnologia. Actualment tenim molts més mitjans per accedir a tot tipus d’informació, i això fa que estiguem molt més connectats amb el que passa al món i que puguem conèixer altres realitats amb molta més facilitat.
També crec que el nivell de vida ha augmentat considerablement. Quan jo era petita, hi havia moltes coses que no estaven a l’abast de tothom i que avui formen part de la vida quotidiana. Ara tenim més comoditats, més possibilitats i, en general, gaudim d’un nivell de benestar més alt. També tenim molta més facilitat per viatjar. Abans, viatjar era una cosa que es feia amb menys freqüència i, per a moltes famílies, anar de vacances lluny podia ser tot un esdeveniment.
Un altre canvi important té a veure amb la religió. Quan jo era petita, tenia molt més pes en la societat i era una base important de la vida quotidiana. Condicionava aspectes com la manera de viure, l’educació, els costums i fins i tot la manera de relacionar-nos amb els altres. Amb el pas dels anys, la societat s’ha anat fent més laica i la religió ha perdut part de la seva influència. Això també ha comportat un canvi en la manera de pensar, de viure i d’entendre la vida.
I després hi ha l’arribada d’Internet i, sobretot, de les xarxes socials, que per a mi són un dels canvis més grans. Ens han permès mantenir molt a prop persones que tenim lluny i comunicar-nos amb elles de manera immediata. Però, al mateix temps, tinc la sensació que també ens han allunyat de les persones que tenim a prop. Abans, per parlar amb algú, havies d’estar amb aquella persona o trucar-la. Crec que la tecnologia ens ha facilitat molt la comunicació, però també ens ha fet plantejar com volem relacionar-nos amb els altres.
Malgrat tots aquests canvis, hi ha coses que crec que s’haurien de mantenir i transmetre als joves d’avui. Tant abans com ara, les coses importants s’aconsegueixen amb esforç, constància i perseverança. Les recompenses no sempre són immediates i cal aprendre a tenir paciència i a continuar endavant encara que els resultats tardin a arribar. Crec que aquests valors són importants per aconseguir els objectius que ens proposem i, sobretot, per construir i mantenir una vida plena.
" Les coses importants s’aconsegueixen amb esforç, constància i perseverança. Les recompenses no sempre són immediates i cal aprendre a tenir paciència i a continuar endavant encara que els resultats tardin a arribar
Què creus que era millor anys enrere?
Un dels valors que crec que no hauríem de perdre mai és el respecte, tant envers les persones grans com envers els més joves. També penso que l’esforç i la constància són molt importants.
D’altres valors importants són, la confiança, l’empatia, la responsabilitat i, sobretot, la família. Crec que són coses que no s’haurien de perdre mai, perquè al final són les que fan que construïm relacions basades en el respecte i la comprensió mútua. Amb els anys he après que no són les coses materials les que realment importen, sinó les persones que tens al teu costat i els moments que comparteixes amb elles.
Un valor que crec que també s’està perdent una mica és saber escoltar. Moltes vegades volem explicar el que pensem nosaltres i no ens parem a escoltar de veritat l’altra persona.
Quan era més jove, recordo que les relacions entre les persones eren més properes. A la feina, per exemple, era habitual ajudar un company si ho necessitava, encara que no fos responsabilitat teva. També hi havia més costum de visitar la família, seure a parlar i passar temps junts sense tenir sempre pressa. Penso que eren moments molt especials. Crec que avui això s’ha anat deixant una mica de banda. Són precisament aquestes coses senzilles les que hauríem de tenir més presents: dedicar temps a les persones que estimem i gaudir de la seva companyia.
Per això, considero que, si alguna cosa hauríem de transmetre a les noves generacions, és la importància de ser bona persona, saber escoltar, ajudar els altres i valorar el temps que compartim amb qui estimem.
" Amb els anys he après que no són les coses materials les que realment importen, sinó les persones que tens al teu costat i els moments que comparteixes amb elles
I ara què?
Fer-se gran ha representat per a mi un procés d’aprenentatge constant i una presa de consciència del que és la vida. Amb els anys, he après a valorar més les coses senzilles, a tenir més clar què és important per a mi i a entendre que no tot ha de sortir com esperem. L’experiència m’ha ensenyat que els moments difícils també ens poden fer créixer i fer-nos més forts, i que la salut i la família són els béns més valuosos que tenim.
De tot el que he viscut, em sento orgullosa d’haver tirat endavant en moments complicats, d’haver cuidat les persones que estimo i d’haver intentat actuar sempre d’acord amb els meus valors. També estic orgullosa de les decisions que m’han ajudat a convertir-me en la persona que soc avui.
A les noves generacions m’agradaria transmetre la importància de l’esforç, que aprofitin les oportunitats, que siguin curioses, que es cuidin i que no tinguin por de canviar de camí quan sigui necessari. I, sobretot, que busquin la felicitat dins seu. El temps passa molt de pressa, i val la pena viure’l intentant ser feliços i fent feliços els qui tenim al costat. Demano poder gaudir de la vellesa i dels meus nets. Què més puc desitjar!!
" L’experiència m’ha ensenyat que els moments difícils
també ens poden fer créixer i fer-nos més forts
