Vaig néixer l'any 1941, just acabada la Guerra Civil, en un petit poble a prop de Barcelona, en una família de pagesos que sempre va treballar amb constància i dignitat. Tot i que era la postguerra i la vida era austera, recordo una infantesa plena: els carrers eren el nostre espai de joc. Un dels jocs que recordo és el bèlit, que es jugava amb una peça de fusta amb unes puntes als extrems. Amb un pal es feia saltar i es picava per llençar-le lluny, mentre els jugadors corrien per aconseguir-la i continuar el joc. Era un joc senzill, però exigia habilitat, rapidesa i atenció. No necessitàvem gaire cosa per divertir-nos: una fusta, un bastó i ganes de córrer. Amb els meus germans i amics hi passàvem hores inventant aventures.
La persona que més influència va tenir en mi va ser la meva iaia paterna. Com que els meus pares havien de treballar per tirar endavant cinc fills, ella ens va criar amb una paciència i una força que encara avui admiro. Em va ensenyar a ser constant, a valorar el que tenim i a cuidar els altres.
Als 25 anys em vaig casar i vaig tenir tres filles. Veure-les créixer, estudiar i construir el seu futur ha estat una de les alegries més grans de la meva vida. Ara que sóc àvia, gaudeixo molt compartint moments amb elles i amb els dos néts que tinc.
Un lloc que em fa sentir bé: la Sagrada Família, la casa de les meves filles
Una festa que em duu bons records: el dia de Reis
Una afició per al temps lliure: fer boixets
Una cançó que m’agrada escoltar: Unchained melody, d'Elvis Presley
Una pel.lícula: Pretty woman
El joc del bèlit
En què has ocupat la teva vida?
Vaig estudiar fins als 14 anys, a l’escola del poble, i tot i que esmorzava a casa, a mig matí ens donaven un got de llet amb galetes, que deien que era una ajuda dels americans. M’hauria agradat continuar i tenir estudis superiors, com han pogut tenir les meves filles, però a casa necessitaven que ajudés. Vaig començar a treballar de telefonista, primer al poble i, després, en una multinacional. Una feina que em va ensenyar disciplina, responsabilitat i el valor de tractar la gent amb respecte. Aquells anys van ser d’esforç, però també de molta solidaritat entre veïns i companys: tothom feia el que podia per tirar endavant. Quan portava sis anys treballant a l'empresa va entrar un gerent, que després seria el meu marit.
Quan em vaig casar, als 25 anys, la meva vida va fer un gir. Van arribar les tres filles, i vaig decidir dedicar-me plenament a elles. Vaig deixar la feina, però no la sensació de servei: cuidar la família ha estat la tasca més gran i més significativa de la meva vida. Amb els anys, he pogut gaudir d’una vida més acomodada, viatjar i compartir moments preciosos amb la família i els amics.
Com has viscut els canvis socials i culturals?
He viscut canvis profunds en la societat. Quan era jove, les dones teníem poques oportunitats: el masclisme marcava el ritme de la vida i moltes decisions no depenien de nosaltres. Estudiar, viatjar o triar el propi futur no sempre era possible. La dona estava destinada a casar-se, tenir fills i seguir un camí que sovint ja estava escrit.
Amb el temps, he vist com tot això ha canviat. Les meves filles han pogut estudiar carreres universitàries, construir la seva independència i triar el seu camí amb llibertat. Això és una de les coses que més orgull em fa sentir. També noto que la vida comunitària ha canviat: abans seiem al carrer a parlar amb els veïns, avui la societat és més individualista. Tot i així, crec que els avenços en drets i oportunitats han estat extraordinaris. Hem guanyat llibertat, i això és un canvi que val la pena celebrar.
" Els avenços en drets i oportunitats han estat extraordinaris
Què creus que era millor anys enrere?
Quan penso en el passat, el que més valoro és la proximitat entre les persones. Teníem menys coses, però les gaudíem més. Les converses al carrer, les tardes a la fresca, la solidaritat entre veïns… tot això creava un sentit de comunitat que avui trobo a faltar. La vida era austera, però també més humana.
Els valors que considero imprescindibles són la bondat, el respecte i el valorar el que teníem. Són valors que vaig aprendre dels meus pares, que ens van criar amb fermesa. M’agradaria que no es perdés mai la capacitat de cuidar els altres, de no trepitjar ningú i de valorar les coses petites.
" La vida era austera, però també més humana
I ara què?
He viscut moments durs, pèrdues irreparables, com la mort de la meva germana petita, als 19 anys, un net als 5 mesos i el meu marit, amb motiu del covid-19, però també he viscut moments molt feliços.
Estic orgullosa d’haver pujat una família, d’haver pogut donar oportunitats a les meves filles, d’haver estat una bona filla, dona, mare i àvia. Això és el que m’acompanya i el que dona sentit, ara, a la meva vida. Mirant enrere, penso que, amb encerts i errors, he procurat fer sempre el millor que he sabut per les persones que estimo.
Als joves els recomanaria viure la vida de forma més conscient, sense córrer tant. Passar més temps amb la gent que els fa sentir bé i desenganxar-se de la tecnologia.
" Als joves els recomanaria viure la vida de forma més conscient, sense córrer tant
Montcada i Reixach els anys 50
Pretty woman
